La història de Ventura Ametller comença quan encara es deia Bonaventura Clavaguera i una tarda va quedar amb el seu amic Josep Pla, al mas Llofriu, per examinar el que duia en una capsa de sabates. A dins hi havia desenes de poemes, la major part dels quals van acabar fent companyia al foc que cremava a la llar. Els que es van salvar de les flames van anar a parar a les mans de Salvador Espriu. "Els seus versos, avui per avui, encara no són res", responia Espriu a Clavaguera al cap d'unes setmanes. Rere la duresa d'aquelles paraules inicials hi havia una sèrie de consells que el jove autor –que tot just tenia 30 anys– va entomar i va seguir durant dècades: "Treballi molt i molt la seva llengua, fugi de tota mena de pensaments i sentiments abstractes, o massa transcendentals o generals –escrivia Espriu–. No vulgui dir més del que està al seu abast, no s’empari en citacions il·lustres. Culli la bellesa concreta, arran de terra. No es deixi portar de cap facilitat, pateixi la seva poesia, que ella valgui la seva vida. I si no està disposat a pagar aquest preu, val més que ho deixi córrer".