Una vegada constituït el Parlament, ara toca negociar la investidura del president de la Generalitat i el seu govern. Això suposa negociar les prioritats polítiques i l’origen i aplicació de fons. Es passa d’una negociació per llocs polítics i exercici directe del poder a una sobre la base de fets i conseqüències directes per a la ciutadania. És una negociació més complexa perquè, en lloc de ser lineal –qui té el càrrec i, per tant, el poder–, té una altra dimensió: què es fa amb el poder i com s’administra.

Ja ho saben. La frase ve de 1272: Anglaterra i, després, França. El rei ha mort. Visca el rei. La versió espanyola és propera a 1714, any decisiu de la història de Catalunya, quan Felip V va respondre “A rey muerto, rey puesto” als que li demanaven que no arrisqués la seva vida en batalla.

A cada elecció els partits es miren al mirallet màgic. El PSC estrena vestit per primera vegada en 44 anys: ha guanyat en vots i en escons unes eleccions al Parlament. Illa és amic personal de Sánchez, que també es mira al mirall i pensa que l’èxit a Catalunya també és seu, gràcies a haver corregut els riscos dels indults i l’amnistia en un càlcul per mantenir-se a la Moncloa. Però el preu dels indults i de l’amnistia no serà res comparat amb el d’una millora real del sistema de finançament, que és el que Illa ha de buscar pel bé del país i si vol acabar amb l’independentisme per una bona temporada. Amb una “col·laboració ambiciosa”, Illa no en tindrà prou, com recorden els casos de Maragall i Montilla.

Les fugides endavant acostumen a complicar les coses, i Pere Aragonès ha optat per assumir la derrota i acceptar-la de manera honesta. El president de la Generalitat en funcions sap que l'avançament electoral es va cuinar a Palau i que la decisió va ser discutida des del primer moment pel sector junquerista del partit. L'aposta del tot o res, que va fer després del fiasco dels pressupostos, ha quedat en res, i el president de la Generalitat assumeix la derrota i abandonarà el Parlament. Esquerra comença així la reflexió interna que decidirà si mira al futur o recupera el lideratge d'Oriol Junqueras. Per recuperar decència en la política, el primer pas és acceptar els resultats electorals, admetre que el sobiranisme ha perdut la majoria del país, que en bona part s'ha quedat a casa. El primer pas per liderar alguna cosa requereix reflexionar i reordenar-se. Amb uns resultats molt millors, però insuficients per complir els objectius de la "restitució" i la tornada, el president Carles Puigdemont s'aferra a l'ombra d'una investidura molt incerta i potser algú del seu entorn pensa que es podria beneficiar encara d'una major polarització si es repetissin les eleccions. El sobiranisme ha optat massa vegades per les fugides endavant i la lectura parcial de la realitat. La unitat independentista va saltar pels aires la legislatura passada, i ara no tindrà més remei que renovar persones i estratègies.

En aquest país encara no hem tingut l’oportunitat de votar un programa polític. A veure, que els programes existeixen. Però ningú vota a partir dels programes. Primer, perquè ningú els compleix. Segon, perquè amb els pactes posteriors cal fer concessions. I tercer, perquè aquí la política és un joc de poder i no d’acció ciutadana.

Fins a 5,8 milions de catalans estan cridats aquest diumenge a les urnes per decidir qui forma part del nou Parlament. Es triarà la nova correlació de forces a la Catalunya del 2024, després de l’atzucac del Procés, la presó, l’exili, la pandèmia del coronavirus i el nou context de guerres amb els conflictes d'Ucraïna i Rússia i d'Israel i Palestina. Segons les enquestes, però, els catalans acudiran a les urnes amb l’amenaça d’un bloqueig i una repetició electoral, ja que els vetos creuats entre l’independentisme i el PSC i la possibilitat que Junts, ERC i la CUP perdin la majoria absoluta que han tingut des de l’any 2012 ho propicien.

"Hi ha partit". Això és el que ha planat aquest divendres sobre les antigues escoles d’Elna, en l'últim míting que la candidatura de Carles Puigdemont ha celebrat a la Catalunya Nord abans del 12-M. Un últim acte que ha tornat a ser una demostració de força del partit al mobilitzar unes 3.000 persones –després d’omplir durant quinze dies el pavelló d’Argelers– i que pretenia ser l'última empenta per intentar atrapar el PSC i disputar-li la primera posició a les eleccions. I és que Junts creu que pot ser la sorpresa de la nit del 12 de maig si es mobilitza el vot independentista, tot i que en els últims sondejos no està garantit, i aquest elector es concentra en la seva candidatura en detriment d'Esquerra i la CUP. Per aquest motiu, s'ha centrat en un únic missatge aquest últim tram de campanya: apel·lar al vot útil sobiranista al voltant de Carles Puigdemont i passar el rasclet per evitar una presidència del socialista Salvador Illa.

Catalunya es tenyeix de colors la nit electoral en funció de la força política que guanya en cada territori. Ara bé, al llarg dels darrers vint anys hi ha zones que sempre tenen el mateix aspecte: són els bastions inamovibles de les grans formacions polítiques, que només s'han esquerdat durant el Procés. Els feus electorals del PSC han estat tradicionalment les comarques de l'àrea metropolitana de Barcelona, mentre que l'antiga CiU ha sigut dominant a l'interior de Catalunya. Només Esquerra (i Ciutadans a les comarques de Tarragona i de Barcelona) ha sigut capaç de penetrar en la darrera dècada a les dues zones. I Junts ha heretat part del territori on Convergència era forta. El 12-M el PSC, Junts i els republicans es juguen les primeres posicions i el seu resultat dependrà, precisament, de la capacitat dels socialistes i els postconvergents de recuperar els seus feus tradicionals i de la possibilitat que els republicans puguin mantenir la seva incursió en aquests territoris.

Superar el 50% dels vots es va convertir en l’obsessió de l’independentisme durant bona part del Procés. Una garantia més de legitimitat després d’haver aconseguit la majoria absoluta dels escons al Parlament tant el 2015 com el 2017 (fins i tot el 2012, quan CDC començava a abraçar el dret a decidir). Era un objectiu tan desitjat que va passar a ser una fita en si mateix, sense definir què hauria de venir a continuació. El 2021 ERC, Junts, la CUP i les forces independentistes que es van quedar fora del Parlament van superar el 51% dels vots, enarborant l’eslògan que va fer fortuna durant els primers mesos de la legislatura: “La majoria del 52%”, que aviat s’evidenciaria impracticable.

Dilema. Hi ha dos tipus d'éssers humans: els caçadors recol·lectors (éssers essencialment lliures i tirant a feréstecs) i els sedentaris (éssers raonables, formiguetes, prudents). Els primers alegren la vida; els segons fan avançar el món pas a pas. En la tria d’aquest diumenge hi ha part d’això: l'eterna disjuntiva entre audàcia i eficàcia. ¿Escollim un president lliure o un de raonable?