Pasolini que estàs en el cel. En el cel dels mestres, dels poetes, dels pensadors, dels artistes, dels maleïts, dels inconformistes, dels contestataris, dels contradictoris, dels pobres, dels valents que decideixen viure sense callar. El Pasolini de Carta als joves infeliços dins les Cartes luteranes i el de Gennariello, un tractat pedagògic que el seu assassinat va deixar inconclús. El Pasolini que confronta la República italiana amb la seva història recent, amb el feixisme i amb el postfeixisme, amb la història, esclar, de la burgesia, que a la fi és l'única que existeix “perquè no hi ha res pitjor que la pobresa i en conseqüència la cultura dels pobres ha de substituir-se per la cultura de les classes dominants”. El Pasolini visionari que anuncia i denuncia el consumisme com a element d’unió dels burgesos i els proletaris en un mateix sistema totalitari; que identifica els mitjans de comunicació (diaris i televisió) com a fabricants d’una entabanadora realitat paral·lela. El Pasolini enamorat d’un imaginari jove napolità a qui explica la seva mirada sobre la vida, la naturalesa, la humanitat, com si fos aquell jove mestre que durant la Segona Guerra Mundial impartia classes a l’escola secundària de Casarsa.