Resistència. Implacable. Economia de guerra. Aquest era el panorama de la botiga de fotografia Joma, tot un clàssic del barri de Gràcia de Barcelona, amb l’arribada en tromba de les tecnologies digitals a un món, el nostre, tan sotmès a l’evolució tecnològica. Però hi va haver un clic, mai més ben dit, com el clic que fan els vells disparadors de les càmeres analògiques. I el clic està 100% relacionat amb els nous temps, amb els canvis de tendències, amb l’aparició de les xarxes socials. Tota una paradoxa, sí: la tecnologia analògica ha ressorgit amb força precisament gràcies a l’avenç dels temps, a la dictadura de les xarxes socials, a les ganes d’experimentar, d’explicar coses diferents, de posicionar-se en aquest món amb afany i personalitat vintage.

Poques olors hi ha més identificables que la de la pintura. I la del vernís. I la del dissolvent. Aquelles olors perillosament addictives, oi? Pintures Jordi, al carrer d’Aribau, 88, és un univers d’aquestes olors. I això que avui les pintures ecològiques han suavitzat molt la irradiació olfactiva dels productes. M’ho explica el Joan Jordi Romeu, tercera generació de Joans Jordi a càrrec del negoci. L’avi, Joan Jordi Ferrer, va ser-ne l’iniciador. El pare, Joan Jordi Cortés, el continuador. I ell, Joan Jordi Romeu, l'actual. Porta més de tres dècades darrere els aparadors i davant les estanteries de fusta, mobiliari d’origen, emblema de la botiga.

–Bon dia, Ramon. Tinc un problema!

"Casa de confiança". Ho diu ben clar al cartell que tothom trepitja quan entra a la Ganiveteria Roca de la plaça del Pi. Un referent de la ciutat, el primer comerç emblemàtic catalogat com a tal que apareix en aquesta sèrie d’articles que es diu De tota la vida. Però no tot són flors i violes; no és una vida regalada ser "comerç emblemàtic" a Barcelona. És un plaer per als ulls contemplar els aparadors, els taulells, els plafons i les vitrines de la botiga, una lliçó d’instint comercial i estètic.

El 8 de març del 1978 la revista Interviú publicava que havia obert a Barcelona el primer sex shop de l’estat espanyol. Vuit de març, sí, Dia de la Dona Treballadora, instaurat només tres anys abans. El local es deia Kitsch i estava al número 5 del carrer Robador. "Ja temíem que hi hauria problemes", recorda Adeline Aranega, ànima del negoci des de la seva fundació, quan ella només tenia 21n anys. I, en efecte, al cap de tres mesos, el van tancar per allò que s’anomenava perillositat social i que responia a prejudicis, ments tancades i la més profunda vivència retrògrada de la sexualitat. No va ser fins al 1982 que el negoci va poder acollir-se a l’epígraf fiscal de sex shop i va iniciar-se una certa normalització i normalitat.

Un espectacle. Seure durant una hora en un dels vells bancs de fusta de l’herbolari Llobet de la Travessera de Gràcia, 159, és un espectacle absolut. No paren d’entrar clients, un degoteig constant, no pares d’aprendre. Álvaro Palacios ho sap tot sobre el poder medicinal de les plantes i mostra la seva erudició amb total naturalitat. Et quedes hipnotitzat. La Cecilia compra llevat de cervesa per reforçar els cabells, també espirulina, que dona bones dosis d’energia, i col·lagen, per al dolor d’ossos, que el metge li va recomanar per no haver-se d’operar. Un client compra quantitat d’herbes perquè es fa ell les potingues a casa i n’està molt content. “¿Sabies que amb la genciana es feia l’absenta i que amb el donzell fem el vermut?” “La llavor d’api va molt bé per als problemes renals i el ginebró és digestiu, desinfectant i depura el cos”. “Bon dia, voldria una infusió que em doni una mica de tranquil·litat”; “Que està molt nerviós?”; “Sí, és que m’he jubilat fa poc i tinc ansietat i, a més a més, m’ha sortit sucre”; “Li recomano aquestes càpsules i també caminar cada dia i cuidar l’alimentació”. “Des que prenc el guaiac he recuperat molta mobilitat muscular”. I ell mateix, l’Álvaro, va solucionar uns empipadors problemes de pell gràcies al comí negre. La pauta dermatològica no li havia acabat de funcionar del tot. 

Palau és un clàssic de Barcelona. Un referent d’especialització en un camp tan fascinant com els joguets. I no és estrictament una botiga de joguines, o com a mínim no només. El públic potencial i la clientela habitual són adults. És la casa dels trens elèctrics i l’slot. O, més ben dit, de l’Ibertren i l’Scalextric. Coneixeu la figura literària de la metonímia, quan un conjunt agafa el nom d'una part? Doncs de vegades un nom propi esdevé un nom comú. Dir danone en lloc de iogurt. O vambes en lloc de sabatilles esportives. O clínex en lloc de mocador de paper. Doncs passa això mateix amb aquestes dues marques.