Veig l’anunci a la televisió, abans d’una sèrie. Simula un concurs. La participant és una dona amb sobrepès, però no obesitat. El presentador li demana a la dona que completi la frase: “L’obesitat augmenta...”. I ella diu: “La capacitat d’autoacceptació”. I ell afegeix: “I a més a més augmenta el risc cardíac”. La fórmula es repeteix diverses vegades. La dona diu tot de coses que no desentonarien en un espai televisiu sobre això que ara anomenem grassofòbia, de manera que les paraules del presentador són com un senyal d’alerta davant l’autoajuda. El final, però, és cursi i pelleringós i destrossa l’inici. La dona es desmunta i diu que l’obesitat és “No poder jugar amb els meus fills” o “Sentir vergonya quan menjo davant dels altres”, per acabar dient que “L’obesitat és una malaltia”.

Després de complir el seu somni i proclamar-se campiona olímpica amb la selecció de waterpolo, Paula Leitón va haver de sentir insults i crítiques al seu cos. La catalana va fer front a la grassofòbia amb pedagogia. “És una cosa que no només m’ha passat a mi, sinó que els passa a moltes noies, nois, adolescents i persones grans... Gràcies a la meva família i a les meves companyes, ho vaig portar bé. Van estar al meu costat en tot moment. Crec que el fet que aquesta situació m’agafés amb 24 anys, quan ja havia fet un treball psicològic personal molt gran, no m’ha afectat. Si això m’hagués passat als Jocs Olímpics anteriors o als del 2016, quan encara era una nena que no tenia seguretat en el meu cos, aquestes paraules m’haurien fet molt mal. Si hagués rebut aquests atacs al meu cos fa uns anys, m'hauria enfonsat”, assegura a l’ARA.

Tota la vida de la dramaturga i actriu Esther F. Carrodeguas (Rianxo, 1979) ha estat marcada pel seu aspecte físic. "Vaig ser el típic nadó rodonet. Porto suportant molta violència des que vaig néixer", afirma l'artista. Durant la seva infantesa i adolescència, la mirada dels altres sobre el seu cos va determinar tot el que feia; o, més aviat, el que no li deixaven fer. "No podia anar amb patins perquè estava grassa, no podia portar roba ajustada perquè estava grassa i, esclar, tampoc podia menjar xocolata perquè estava grassa", enumera Carrodeguas. Al llarg dels anys va viure aquesta situació en silenci fins que un dia va posar-se a escriure, i la va transformar en un monòleg teatral en vers. L'espectacle, titulat Lo único que verdaderamente quise toda la vida es ser delgada, arriba el 22 de març a l'Ateneu Popular 9 Barris dins del festival Cítric després d'haver passat per Fira Tàrrega l'any passat i d'haver fet gira per l'Estat.

Clara Sans (Barcelona, 1996) està en plena fase d'assajos per a la reestrena de Cacophony, que torna a la Sala Beckett el 23 de gener i s'hi estarà fins al 25 de febrer. Entremig haurà d'assistir a la gala d'entrega dels premis Feroz, que l'han nominat al guardó a la millor actriu de repartiment d'una sèrie pel seu paper a Celeste, on interpreta la Dani, l'ajudant de Carmen Machi en la investigació d'Hisenda d'una estrella del pop llatí.

Elisabet Casanovas fa anys que encadena projectes, tant a la pantalla gran com en el seu últim projecte a la sèrie Las abogadas, com al teatre amb El fantasma de Canterville i, fins i tot, com a cantant amb el nou grup de música Grupis. Després de passar pel nou late de David Broncano La Revuelta, aquest dilluns l'actriu va visitar La turra, el programa de debat presentat per Alba Riera. Més enllà de parlar dels seus nous projectes, Casanovas també ha incidit en un dels episodis més coneguts de la seva trajectòria actoral, quan va interpretar el paper de la Tània a Merlí.

A punt de fer els 60, Sònia Garriga comença a tenir símptomes d'artritis reumatoide, dolor a l'esquena i els genolls. Fa poc va tornar al CAP per a una revisió i comenta que, mentre explicava les novetats dels seus mals, el metge de capçalera la va tallar: "Tu el que has de fer és perdre pes, fins que no t'aprimis no vull saber res de tu", diu encara amb indignació pel que va passar en aquella consulta. Una situació semblant va viure Marta Ruiz, de 46 anys, quan va comentar a la infermera que notava que fent muntanya es cansava més del compte i la seva tensió estava descontrolada. "Em va mirar i em va dir: «Tu estàs grassa, has de menjar menys i sense sal, ja ho saps»", recorda, i continua relatant el "final" de la història: "Resulta que una nova medicació em deixava baldada", diu. Un petit ajust en la pauta la va tornar a l'activitat "normal", però subratlla que el mal ja estava fet.

Cada vegada són més els aficionats als equips femenins de futbol i més dones àrbitres xiulen els partits, i aquesta normalització del sector ha fet que l'esport femení estigui cada vegada més a prop a ser tractat igual que el masculí. Però, tot i els avanços socials en general i en l'àmbit esportiu en particular, hi ha reductes que s'entesten a seguir encallats en la misogínia, el masclisme i la cosificació de les dones. Aquest és el cas d'un sector dels aficionats de l'equip britànic de futbol de l'Arsenal.