Les campanyes electorals tenen un punt de ritual, però els rituals s’han d’adaptar. No són el mateix la comunicació que es limitava a la premsa escrita, la ràdio i la televisió pública que la immensa selva dels mitjans actuals. Els rituals per als devots, com els mítings en carrers i places, fan riure. L’exhibicionisme dels actors no contribueix a honorar la política.

Els analistes de Madrid es pregunten si les eleccions de diumenge serviran per “girar full”. Més que una pregunta és un desig, que inclou la victòria per a Salvador Illa com a dipositant del vot útil constitucionalista i, ja que no hi ha més remei que resignar-se al fet que Carles Puigdemont serà amnistiat, sobretot que no torni a la presidència i que almenys així se n’hagi d’anar de la política, tal com ell mateix va anunciar que faria. O sigui que, si calgués concretar l'objectiu del concepte girar full, seria que Puigdemont, un altre cop, no.

Ja sé que tothom diu que això de la jornada de reflexió està passat de moda, que és ridícul, a l’era de TikTok, no publicar enquestes per “no influir-nos”. Ja sé que, a l’era de les pantalles, que et deixin un dia sencer, el dia abans, per reflexionar, és absurd, perquè no ens tanquem a pensar. Ja sé que ara tot va molt ràpid i que –ho demostren les sèries– els no lectors, que són la majoria, no mantenen l’atenció més de vint minuts en la mateixa activitat.

Quina cosa, escriure aquest article. Primer, perquè em poso de ple en l’enfangat de la política institucional. Segon, perquè parlo dels joves així com una massa homogènia, que és el que no m’agrada que facin els altres, i si en parlo és perquè jo soc, suposadament, un d’ells. Tot comença malament. Però passa que les darreres setmanes vaig preguntant aquí i allà, al meu entorn, als meus amics, als meus alumnes de la universitat, què faran aquest diumenge, i trobo que hi ha una impressió compartida que té sentit d’explicar. 

Abans del dissabte de reflexió, ja tenim una primera xifra electoral confirmada. 1.200.000 persones no votaran diumenge. I no és que ho facin seguint una aposta llibertària d’abstenció crítica, de legítima arrel anarquista, o que votin en blanc inspirats i enlluernats per aquell Assaig sobre la lucidesa de José Saramago. No, no pas. Són un milió dos-cents mil catalans i catalanes d’orígens molt diversos a qui prohibeixen votar, com ens recorden el CIEMEN i altres entitats antiracistes en cada contesa electoral. Una altra cara més d’un racisme estructural que no cessa, en aquest cas d’evident biaix electoral i de confirmada exclusió política del dret de participació. No disposen de nacionalitat espanyola encara, tot i que molts fa anys que hi són i altres molts hi han nascut. És a dir, que no ho podran fer perquè estan institucionalment vetats i desproveïts d’aquest dret fonamental. Són un 16% de la nostra societat. En canvi, els qui els odien a tots indistintament i sense exclusió (al milió dos-cents mil d’orígens molt diversos que conformen el país sencer) sí que podran votar i ser votats, sigui sota la flama inquisitorial de la rojigualda o sota l’embrutiment xenòfob de l’estelada. Sense dades exactes encara, caldrà afegir-hi, abans no acabi el paràgraf, l’abstenció estructural que nia en una exclusió social cronificada i que, com tot, va per codi postal i per barris. En algunes perifèries catalanes, no vota ni el 10%. Els barris alts voten sempre i l’abstenció mai hi passa del 25%. Tot apunta que així serà de nou –i de vell.

S’acosta el dia que sabrem si les enquestes l’han encertada, com si tot plegat fos un joc d’apostes, i veurem qui guanya i què hi guanyem o perdem, si és que el resultat es pot reduir a pèrdues i guanys, com es fonen tantes coses a la vida. Però els termes econòmics semblen prou apropiats quan les decisions polítiques hi van a remolc i tanta gent a favor. Finalment, els drets passen per la butxaca i els desequilibris no tenen solució en un sistema que els afavoreix. Les decisions sobre la sequera, sense anar més lluny, depenen tant del vell sistema que, per més secs que ens quedem, obrir la porta a noves idees sembla una quimera. Només s’obren les aixetes. No sé si n’aprendrem o si abans veurem un partit que prometrà la pluja i la gent l’anirà a votar amb ciris encesos. 

Segons un titular de portada d’aquest diari, ERC, el PSC i el PP són els partits que més poden créixer a les urnes aquest diumenge, partint de les expectatives que els dona una enquesta preelectoral. El motiu són les persones que no han decidit encara el seu vot. Aquest mateix estudi revela que el perfil de l’indecís està equilibrat per edats, més femení que masculí, majoritàriament barceloní, i amb estudis mitjans i el castellà com a llengua pròpia. Per la seva banda, segons el CEO, ERC és el partit que més votants indecisos té, amb el PSC i Junts com a principals alternatives de vot. Un 21% dels que es debaten entre diversos partits dubten entre els republicans i el PSC, un 20% entre ERC i Junts + Puigdemont per Catalunya, un 12% entre Aragonès i els Comuns, i encara un 10% entre el candidat d'ERC i la de la CUP.

La campanya electoral catalana acaba més o menys com va començar: hi ha una idea bastant clara sobre qui en pot sortir guanyador; no hi ha cap idea clara sobre quin govern es podrà formar i ni tan sols sobre si se'n podrà formar cap, de govern; hi ha l'evidència que l'electorat de l'independentisme, a pesar de la desmobilització i l'abstencionisme, segueix on era i que és bastant més consistent que els partits que el representen; es constata que definitivament els blocs s'han trencat i que poden ser imaginades aliances d'investidura o de govern que no eren concebibles durant el més cru del Procés (però no donar-les per segures, ni de bon tros); se sap, encara que no es vulgui admetre, que no hi haurà cap declaració d'independència, ni unilateral ni negociada; se sobreactuen i se sobreescriuen els romanços dels salvapàtries; creix a un ritme sostingut la ultradreta, ara també en la variant independentista ripollenca. 

Disposar d’un govern sobiranista d’esquerres ha obert una gran finestra d’oportunitat al país. El sobiranisme d’esquerres ha assumit la responsabilitat de governar Catalunya després de 40 anys de governs liderats pel nacionalisme conservador o per partits d’obediència estatal. S’ha obert una nova etapa amb un Govern de la Generalitat que lliga els drets de Catalunya com a nació sobirana i el benestar i la prosperitat de la ciutadania. Una nova etapa en què els drets nacionals i els drets socials són indestriables. Una etapa per conquerir noves sobiranies, totes, en línia amb altres nacions germanes amb governs marcadament sobiranistes i d’esquerres, com Escòcia o Irlanda. És així, amb aquest lideratge, que podem avançar cap a una majoria social prou àmplia per guanyar la república.

1. Repetició. Les campanyes electorals es fan cada cop més insuportables. Repetició obsessiva dels debats amb els mateixos protagonistes i els mateixos tòpics sense que aflori la més mínima novetat: un avorriment solemne, en què imperen els llocs comuns i només es diu el que volen sentir els més fidels. I després ve la confusió: resulta que l’endemà la realitat de la relació de forces fa que es configurin pactes que s’havien negat solemnement. I que el desencís creixi.

Les prioritats de la classe política s’intueixen en campanya electoral i es contrasten al llarg de cada legislatura. Tanmateix, les persones que patim racisme a Catalunya comprovem com les nostres demandes passen desapercebudes per als partits polítics convocatòria electoral rere convocatòria electoral. I malauradament aquesta realitat ja no suposa cap sorpresa per a nosaltres. Atenent la naturalesa transformadora de l’antiracisme i les condicions sociopolítiques de les persones racialitzades a casa nostra, la seva assumpció com a política pública requereix uns partits i actors polítics que responguin a una vocació de servei públic que fugi intencionadament del càlcul electoral. 

S’apropen les eleccions del 12 de maig. M’havia fet el propòsit de mantenir un perfil baix. Però no puc.

El proppassat dissabte 27 d’abril, el president Artur Mas publicava a les pàgines d’aquest diari un suggestiu article titulat “12-M: girar full o canviar de llibre”. Des del patriotisme que ens uneix, però també des de la independència de criteri, em sento en la necessitat d’escriure algunes consideracions, no sé si puntuals o potser més de fons.

La pandèmia va interrompre la ratxa del Pacma a Catalunya: des del 2006 s’havia presentat a totes les eleccions catalanes amb una tendència de vot ascendent –sense sobrepassar mai l’1%– que l'ha consolidat com el partit extraparlamentari per excel·lència. De fet, s'ha convertit en la formació amb qui tothom compara els partits que queden fora de l'arc parlamentari. En les últimes eleccions catalanes a les quals es va presentar (el 2017) va ser el partit més votat dels que es van quedar sense escó, i en les eleccions generals del 2023, per exemple, va superar el PDECat per 4.000 vots (en les del 2015 es van quedar a 20.000 vots d'Unió).

La nit del 12 de maig el PSC molt probablement podrà revalidar i fins i tot ampliar la victòria en vots que ja va aconseguir fa tres anys a Catalunya. Però ¿podrà governar? Aquesta és, de fet, la principal incògnita en una de les eleccions al Parlament més incertes de la història. Per què? Perquè els blocs estancs amb què s’havien distribuït els partits des de l’eclosió del Procés podrien quedar curts, tots. L’enquesta de l’ARA, que porta el segell de YouGov, dona les claus per saber cap on va el país després d’anys marcats per la inestabilitat.

Tot just encetada, la campanya electoral catalana amenaça de convertir-se en la versió institucional d’un reality televisiu en què el públic ha de decidir a qui nomina, a qui expulsa i a qui premia. El debat més o menys seriós sobre el futur del país es veu substituït per una batalla entre víctimes. El desenllaç no afecta el país sencer, sinó el futur personal i polític d’uns candidats que es juguen el futur de la seva carrera. Fins ara, a l’epicentre d’aquesta batalleta hi havia Carles Puigdemont i la seva “restitució”. Des de dimecres, a l’altar dels màrtirs també hi ha Pedro Sánchez, que amb la frivolitat que el caracteritza ha decidit dinamitar la campanya (especialment la del PSC) per convertir qualsevol sufragi en un gest d’adhesió o repulsa cap a la seva persona. 

En un període d’un any els catalans haurem viscut un cicle electoral complet. Eleccions per escollir els governants locals, eleccions anticipades a Corts generals, eleccions al Parlament de Catalunya i finalment al Parlament Europeu.

Les eleccions catalanes són ben a prop, a tocar dels dits. Superada la incògnita basca, i a l’espera de la decisió del president Sánchez, queda per escatir què passa a Catalunya. De les tres nacions de matriu no castellana, sabem que Galícia la governa el PP, Euskadi els nacionalistes bascos del PNB amb el probable suport dels socialistes, i queda per esbrinar com es dibuixa el mapa polític català.