Quan Caius Deva passeja pels carrers de Novoconstança és com si passegés per una ciutat fantasma, encara que el que ell explica no sigui això, sinó tota una altra història: que treballa de comptable en una empresa de transport, que ha heretat una casa d’un oncle i que als vespres s’entrena al club esportiu Panathlon amb joves de classe alta que hi fan rem o esgrima, entre altres esports “imperials”. Les pàgines d’El martell, una novel·la escrita i publicada durant els anys cinquanta, s’emparenten, per viaranys conscients o inconscients, per esprit du temps o per lectures que no sabem, amb llibres de Georges Perec, de Kafka, de Beckett, de l’existencialisme de Sartre o de Camus, amb el Raskólnikov de Dostoievski, o amb quadres d’una arquitectura inhòspita i neoclàssica com els del pintor surrealista Giorgio de Chirico o d’una atmosfera entre màgica i grotesca com els de Marc Chagall.