Una nit més, la meva amiga, que té un restaurant de cuina catalana al barri antic de Barcelona, m’envia la foto de quan, de matinada, marxa cap a casa. “Flipa com la gent ve al meu restaurant. Això és el Gòtic”, diu. Contra una tanca metàl·lica, al seu petit, preciós carrer, plena de grafits sense gràcia, que ja no caldrà netejar (quant duraria?) un sofà abandonat, un sac de runa, capses de cartró, bosses d’escombraries llençades de qualsevol manera. El terra ple de qualsevol mena de material corporal, humà i caní, de diversos cupatges. “Rates com gats”, diu la meva amiga. El petit abocador de cada jornada.

Era l’any 2006 i Ferran Adrià parlava amb algú que, segons ell, “tots coneixem”. Li va demanar si no hauríem d’invertir a fomentar la gastronomia del país i aquella persona va respondre-li que no calia perquè “ja anava sola”. Un parell d’anys abans, el 2004, El Bulli va generar 250 milions d’euros en publicity. Però segons el cuiner, això ara ja no és així. L’exemple? A la sèrie The Bear on es viatja per aprendre cuina ja no és a Catalunya, sinó a Dinamarca.