<![CDATA[Ara Balears - convivència]]> 10 <![CDATA[Les expulsions d'alumnes, un enigma per a la Conselleria d'Educació]]>

A les Illes Balears, els centres educatius gestionen de manera autònoma les sancions i expulsions del seu alumnat a través de la seva Comissió de Convivència. Per tant, segons explica la Conselleria d’Educació, no estan obligats a traslladar aquestes dades a l’Administració i per això no existeix un registre global que permeti conèixer quants alumnes són expulsats ni quins en són els motius. Aquesta descentralització pot actuar com a factor limitant a l'hora d’avaluar la incidència de les mesures disciplinàries i analitzar-ne l'efectivitat sobre la convivència escolar. Un dels problemes que més l'afecten són els casos d'assetjament escolar, en auge en els darrers anys. Durant el curs 2016-2017 s'activaren 420 protocols per possibles casos d’assetjament, mentre que el darrer curs varen ser 887. D'aquests, aproximadament un 20% es varen confirmar com a casos efectius d'assetjament escolar.

]]> <![CDATA[‘Jostissi’ de carreró]]> Sé que la violència hauria de ser sempre la darrera opció. O més ben dit, faig un esforç diari per intentar-me autoconvèncer que hauria de ser així, tot i que hi ha una part de mi que voldria entregar-se a una violència oberta i sense escrúpols, deixar-se anar pel tobogan del furor venjatiu i començar a repartir fins a quedar-se a ple. Seria una bona teràpia. Li ho demanaré a la meva psicòloga.

]]> <![CDATA[Animal social: on la utopia és possible]]> En un món en tensió constant, on les fractures són tan visibles com els anhels de justícia i reconciliació, la dansa ens obre un espai per practicar formes noves de convivència i escolta. A través del moviment, explorem la possibilitat d’una utopia corporal col·lectiva capaç d’imaginar altres maneres de viure plegats, fins i tot allà on la ferida sembla irreconciliable. 

]]> <![CDATA[D’El Ejido a Torre Pacheco]]> No són temps amables, quan la realitat sembla alinear-se amb els escenaris més distòpics de la ciència-ficció. Mons inhabitables on reproduïm els pitjors episodis de la història de la humanitat, amb genocidis i persecució de determinats grups racials inclosos. Sempre fa falta culpar algú de les coses que ens passen i que no ens agraden, i sempre serà més fàcil culpar els immigrants que els multimilionaris, perquè els darrers tenen el poder econòmic, de la propaganda i de la compra de voluntats, que no és poca cosa.

]]> <![CDATA[Aïllada]]> Tant a l'institut com a la facultat li agradava seure a les darreres files. Sovint ho feia de costat o al límit de la cadira. Necessitava destacar, constantment, la seva provisionalitat acadèmica. La idea de ser invisible dins la classe li resultava atractiva. A vegades prenia quatre notes al quadern, sempre ben cuidat. Just per dissimular que ella realment no era a la sala. Tenia fama de ser una estudiant dòcil i distreta, i s’esforçava només el necessari per sobreviure dins aquell ambient que li resultava tan hostil. Als passadissos la trobaves amb el pensament i la imaginació una mica extraviats, com si habités una altra realitat, la seva. Sentia una indiferència que s'anava accentuant cap a totes les coses que no formessin part del seu propi món. Amb l'edat, arribaren els canvis: a la seva afecció per les xarxes socials, a la indumentària, als menjars, als horaris, a l'estètica de la seva persona. A aquestes alçades ningú del seu entorn ja no recorda quan i com va començar aquella distracció o construcció d'una bombolla que podríem anomenar 'de protecció'. En definitiva, el seu aïllament del món. 

]]> <![CDATA[Aixeca’t! Deixa seure al transport]]>

Txist, txist, txist... Cada mat]]> <![CDATA[L'amnistia s'empararà en la Constitució i la convivència i no considerarà delicte l'1-O]]>

En plena recta final de les negociacions i a l'espera que es desencallin els últims serrells, els detalls sobre la llei d'amnistia que estan pactant el PSOE i l'independentisme comencen a veure la llum. Es tracta d'un text ple d'equilibris i pensat no només per acontentar les dues parts, sinó també per vèncer els possibles obstacles del poder judicial, que ja amenaça amb presentar batalla. En aquest sentit, tal com han avançat La Vanguardia i El País i com ha pogut confirmar l'ARA, la norma s'empararà en la Constitució i l'estat de dret el dret internacional i es justificarà amb la voluntat de recuperar la convivència a Catalunya després dels fets del 2017. Uns fets, això sí, que no s'identificarien explícitament com a delicte.

]]> <![CDATA[La cultura de la sospita a la universitat]]> Reflexiono sobre la notícia que quatre doctorandes han denunciat un catedràtic de la UPF per “assetjament constant”. El Sindicat d’Estudiants reclama més consciència sobre aquesta mena d’abusos. És evident que els problemes d’abús de poder han estat, durant molts anys, presents en el dia a dia de les institucions universitàries. Amb la finalitat d’abordar-ho, el govern de Madrid va aprovar el mes de febrer de 2022 una llei de convivència universitària. L’objectiu fonamental d’aquesta llei de convivència és substituir el Reglament de Disciplina Acadèmica del règim franquista. En lloc d’un reglament disciplinari (la paraula disciplina prové del llatí discere, que significa aprendre) es proposa un model que inclogui la totalitat de les relacions de reciprocitat entre estudiantat, professorat i personal d’administració i serveis. En altres paraules, es tracta de “recrear”, sota l’empara legal, un ambient de confiança i de respecte. Ara bé, en una societat caracteritzada pel que Alfred Schütz denominà “la fi del món donat per garantit”, ¿és possible regular legalment la convivència? ¿No seria la convivència el resultat, justament, d’uns valors compartits més ençà de les lleis? Aquest és un tema difícil que cal plantejar pensant en les universitats com un òrgan viu de teixit social. De manera quotidiana, a classe, a les reunions acadèmiques, a les tutories de doctorat, hi ha moltíssims aspectes relacionals que es van coent lentament. Per altra banda, en un món on el principi d’autoritat (reconeguda) està en crisi, ha proliferat una sensibilitat molt aguda enfront qualsevol qui ocupi una posició de poder. Què diu l’altre de mi? Què vol de mi? Vivim en un món on dir segons quines coses pot ofendre de seguida qui les rep. La presència de l’altre és percebuda amb una intensitat fora mida. Cada vegada més qui ocupa una certa posició de poder (per exemple el professorat, que avalua) ha d’anar amb molt de compte: ha de mostrar respecte, però sobretot pensar què diu, com i a qui. És com si els altres haguessin passat per una situació traumàtica que convertís les paraules dites en míssils a curta distància i s'ho prenguessin tot a la valenta. En definitiva, aquests moments de coexistència tenen una pell molt fina que s’ha de valorar amb cura. En canvi, semblaria que la llei vingués a compensar una autoritat reconeguda absent per imposar una autoritat d’obligat compliment. Les universitats (article 6 del títol I) han de crear una comissió de convivència, integrada de manera paritària per representants de l’estudiantat, del personal docent i investigador, i del personal d’administració i serveis. Aquesta comissió actuarà com a mecanisme mediador per resoldre els possibles conflictes que puguin sorgir, d’una manera alternativa a les sancions. Què denunciar, com, a qui, en quin moment? Quan la llei embogeix i pretén resoldre tots els problemes de la vida social correm el risc que s’instal·li una cultura de la sospita, on, com diria Sartre, “l’infern són els altres.”

]]> <![CDATA[Ciutadella. Violència ambiental i la Catedral]]>

Un correu electrònic inicià la programació d'una xerrada sobre Policia Local i convivència. Violència ambiental. L'Associació de Veïns de Ciutadella Vella em convidà a parlar-ne i divendres, dia 9, vàrem compartir la nostra visió amb algunes persones. Menorca és especial, diferent..., amb dos colors està 'resumida': el verd carruatge i el vermell anglès. La pertinença, el compromís i la defensa de la terra serien alguns dels trets característics dels menorquins. Sempre m'he trobat molt còmode entre ells, especialment quan anys enrere sovint hi anava a impartir formació professional, sensació recuperada vestit d'uniforme —ni que fos mentalment— durant dues hores.

]]> <![CDATA[Aquell amb qui anava a la feina]]> Imagina que dilluns, quan surts de ca teva per anar a la feina, gires la cantonada i et trobes un company que coneixes de fa temps. Camina al teu costat i, bastant agitat, es queixa de la nova normativa de l'empresa, de com s’han implementat els canvis, que el coordinador no en sap i que això suposa fer més feina, per si no us bastava amb la que teníeu. Abans que tu puguis respondre, ell t’ataca directament: el que no és normal és que tu no diguis res i no posis límits, si segueixes així acabaràs assumint les tasques de tot el departament. Es nota que no tens prou experiència i que estàs insegur, afegeix, perquè mai prens la iniciativa, comets errors de principiant i encara que duguis vuit anys en aquesta empresa no sembles capacitat per assumir la responsabilitat que suposa. De fet, quan la gent se n’adoni, et giraran l’esquena i faràs el ridícul. I no només et passa a la feina perquè amb els teus amics no ets gaire millor, darrerament no els cuides gens i no ets divertit ni interessant i no sé ni per què  encara et conviden a festes i saraus si no aportes res. 

]]> <![CDATA[Reconstruir la convivència]]> Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l’espai públic agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som, així. Ahir va fer 5 anys, a quarts de 5 del matí, dins l’escola de les meves filles, sota un cel d’on queien quatre gotes, vaig sentir: “Un cotxe de la policia!” En un flaix, vaig veure frustrat l’esforç de mesos. Però llavors la gent –la que passa de tot i va a la seva– va emergir de les ombres on entomava impàvida la pluja en aquella hora intempestiva i va formar una muralla compacta, intraspassable, davant les portes del col·legi. Cada individu, mogut per un ressort insospitat, va passar a ser part d’un tot. Un tot que abraçava i et feia sentir, com mai, acompanyat. El Brasil podria viure avui una experiència similar. La gent que va a la seva, o gado, pot acabar aquesta nit abraçant-se, sentint-se part d’un tot. Avui el Brasil pot mostrar al món que hi ha llum al final del túnel, que l’extrema dreta al segle XXI pot ser només el passatger malson que empeny individus a despertar com a persones.

]]> <![CDATA[Educació impulsa el 'mindfulness' a les escoles]]>

El mindfulness o consciència plena comença a establir-se a les escoles de les Balears. Ja hi ha centres educatius que incorporen aquestes tècniques per aprendre a entendre i gestionar millor les emocions. Ara la Conselleria d'Educació, a través de Convivèxit, fa una passa més endavant i ha elaborat un material específic per a infants de 3 a 12 anys.

]]> <![CDATA[Conviure amb fills majors d'edat. Amb 18 anys ja són adults?]]>

“Això que el teu fill compleixi 18 anys suposa que tens un adolescent que d’un dia per l’altre passa a ser major d’edat i ell ho estava esperant amb candeletes”, diu en Xavi (49). Ell i la Raquel (47) viuen amb els seus fills, la Maria (16) i en Quim (18), que abans d’arribar a la majoria d’edat ja feia temps que anava dient "quan tingui 18 podré fer el que vulgui", encara que els pares li deien que no, que per poder fer el que volgués hauria de ser responsable, mantenir-se econòmicament i tot el que comporta ser adult. Complir 18 anys no implica passar a ser adult. “A aquesta edat encara no s’ha assolit la maduresa psicològica pròpia dels adults, encara que els fills ja puguin prendre decisions que no podien prendre a l’inici de l’adolescència”, explica Eric Badia, psicòleg del Gabinet Psicològic Mataró. En aquest canvi tan esperat, en Quim pensava sobretot en poder fer el que li donés la gana, decidir a l’hora que tornaria de festa i si podria marxar de cap de setmana. 

]]> <![CDATA[Rellotges i bombolles socials]]> Fa estona que els rellotges deixaren enrere el seu significat original. Aquell que implicava definir el moment del present continuat i situar-nos al moment del dia. Ara, els rellotges van molt més enllà de la seva funció ancestral. Compten les passes de qui els porta, en monitoren el ritme cardíac i fins i tot es connecten a la xarxa per anunciar-te que en cinc minuts la probabilitat de pluja és alta. Tot molt útil, no ens enganyem.

]]> <![CDATA["Hi ha símptomes que indiquen que la democràcia espanyola no hi serà per sempre"]]>

Nacho Corredor és politòleg, president del Cercle d'Assessors de BeBartlet i analista polític en diversos mitjans de comunicació. Avui horabaixa  presenta a Palma el seu llibre El activismo tranquilo. Un manifiesto subjetivo a favor de la convivencia (Ariel, 2022). Curiosament, aquesta obra en què reclama la convivència la va presentar per primer cop la nit que Rússia va iniciar la invasió d'Ucraïna, per la qual cosa "el context internacional és la hipòtesi del llibre". En aquesta entrevista, analitza el recorregut de la política espanyola, catalana i balear, a més del paper de la societat i dels partits polítics per fugir de "la deshumanització de l'adversari", i altres temes d'actualitat com la crisi que ha viscut el PP.

]]> <![CDATA[Es tripliquen les consultes a Convivèxit per problemes de salut mental entre l'alumnat]]>

La darrera memòria de l'Institut per a la Convivència i l'Èxit Escolar (Convivèxit) reflecteix l'impacte dee la pandèmia en la salut emocional dels infants i adolescents. Si el curs 2019-2020 les peticions d'assessorament associades a malestar emocional, depressió i conductes autolítiques representaven el 4,2% de totes les demandes a l'Institut, el curs passat es varen triplicar i varen arribar al 12,3%. Aquesta realitat "preocupa i ocupa la Conselleria d'Educació", ha dit el conseller Martí March en la presentació de la darrera memòria del Convivèxit. En aquesta línia, ha assenyalat que és un "punt de present i de futur" per abordar i que dissenyen una acció interinstitucional per "fer una actuació preventiva".

]]> <![CDATA[La mirada de Nadal, Joaquim Nadal]]> El que va ser alcalde de Girona entre 1979 i 2002, Joaquim Nadal, va penjar l’altre dia a Twitter una fotografia d’una marquesina de parada d’autobús col·locada just al davant de l’entrada d’un edifici antic i la va acompanyar de la pregunta: “Voleu dir que està ben triat el lloc d’aquesta marquesina? Xoca amb el patrimoni”.

]]> <![CDATA[Convivència i identitat]]> El franquisme, com a espanyolista acèrrim que era, es va cansar de titllar alguns espanyols -per més arrelats que estiguessin en territoris d’Espanya- d’antiespanyols. No calia que fossin bascos o catalans separatistes, n’hi havia prou que fossin rojos. No els va dir mai antiespanyolistes, perquè per al franquisme -una ideologia totalitària- ser espanyolista i ser espanyol era i és el mateix, i un espanyol no espanyolista és un traïdor, un enemic d’Espanya. Seria més que arriscat establir un paral·lelisme amb els que avui -des de posicions independentistes catalanes- afirmen que els partits de la dreta espanyola no són anticatalanistes sinó anticatalans; i no són, per tant, oponents ideològics sinó enemics de Catalunya. Però en el rerefons de tot plegat hi ha un debat important que hauríem d’abordar amb racionalitat i respecte: ¿fins a quin punt per al ciutadà d’una nació -el que hi viu, hi treballa i hi vota- el nacionalisme d’aquella nació (i no conec cap nació sense nacionalisme) és una ideologia -i és, per tant, només una part del que és legítim defensar-hi en democràcia- o és una condició per poder ser considerat bon ciutadà?

]]> <![CDATA[Flux i reflux]]>

A mi m'importa la convivència a Catalunya, que és on he viscut gairebé sempre, i no puc evitar observar que s'ha anat degradant durant l'última dècada, sobretot els últims cinc anys. Hi ha dues formes de convivència: una de basada en el resultat d'un conflicte en què els vencedors imposen les seves normes als vençuts; i una altra, basada en l'entesa, que exigeix lleialtat i respecte, però en què ni l'amistat ni tan sols l'afecte són estrictament indispensables. Havent crescut sota la primera mena, declaro la meva preferència per la segona. Veig, però, que hi ha un cert afany, una insidiosa propensió a la confrontació; una via que, exclòs un recurs impracticable a les armes, no té sortida possible. Aquest afany es manifesta en tots dos bàndols del que seria una contesa; uns i altres esgrimeixen raons que, segons ells, justifiquen la seva postura. No comparteixo ni unes raons ni les altres. Em dirigeixo aquí als meus lectors de Catalunya, si n'hi hagués, amb ànim no de donar lliçons, sinó d'oferir elements que a mi m'han fet pensar, amb l'esperança que tinguin un efecte semblant.

]]> <![CDATA[Els casos d'assetjament als centres educatius illencs davallaren a la meitat el curs 2019-20]]>

Els casos d'assetjament als centres educatius de les Illes durant el curs 2019-2020 davallaren gairebé a la meitat respecte del curs anterior, segons la darrera memòria de l'Institut per a la Convivència i l'Èxit Escolar, Convivèxit, que ha presentat aquest dijous la Conselleria d'Educació. En concret, el curs de la pandèmia es varen obrir 262 protocols, dels quals 60 es varen confirmar com a assetjaments, mentre que el 2018-19 s'obriren 407 expedients, dels quals se n'acabaren per confirmar 111. Això significa una reducció del 46%.

]]>