Divendres passat vaig anar a recollir un paquet per a l’empresa en què faig feina, després d’una setmana intensa, d’aquelles repletes de minuts que desitges es divideixin per aconseguir més temps.

Hola! El meu nom és Carla, tenc 32 anys i som politoxicòmana.

També hi he corregut jo, com un pollastre sense cap. Va ser ara fa poc, la primavera de l’any 2017. Era amb els meus pares a Cala Rajada, un poble que hi ha al llevant de Mallorca. Per aquella època m’agradava la poesia i a un bar del poble anomenat l’Infern varen realitzar un slam de poesia, és a dir, un concurs en què nou poetes es disputaven la primera posició. El públic havia de votar amb puntuació en cada actuació i no podies recitar res que no fos teu ni utilitzar cap tipus d’ atrezzo. La primera poeta que va pujar a l’escenari va recitar un poema sobre la peresa d’anar a treballar. Recitava com una nina senzilla i sensual, amb una veu fina i melodiosa. El segon poeta era un jove de Barcelona que emprà més de tres minuts de poesia per descriure una llàgrima. Posteriorment, el presentador pronuncià el meu nom i entre l’aplaudiment del públic vaig pujar al cadafal, un escenari fet per uns taulons aguantats per sota amb uns caixons de cervesa. Quan vaig començar el meu poema, vaig centrar la mirada en una noia de pell morena i cabells rebulls que tenia a l’enfront; a la meitat la noia va començar a cridar per dir que el poema que recitava era seu.

Era el mes de juliol, feia molt bon dia i el meu pare tenia vacances.

Llavors els meus fills tenien 10 i 7 anys i jo em sentia quasi cada horabaixa més taxista que mare o potser una mare taxista. Recollir-los de l’escola i acompanyar-los pel món. Per què els pares ens capficam que facin tantes activitats? Com si no els bastàs amb l’escola i els deures! Però no, que aprenguin anglès, a tocar un instrument, que practiquin algun esport... I entre tot això i de tant en tant, assistir a les festes d’aniversari que celebri cada un dels companys de classe i a la qual, a més, cada un ha de convidar tots els altres, fins i tot el ‘matoncete’ que et fa la vida impossible o el que és incompatible amb tu; però, ai!, cal ser bon company, perdonar i ser amic de tothom! (mai he entès per què, però això és un altre tema). Amb tot això, idò, ja tenim la seu plena d’ous, o pel que ens interessa ara, totes les tardes ocupades traginant fills d’aquí cap allà.

La campana de l’estació va sonar tres vegades. Li va contestar un siulet des de la màquina. A continuació, amb calma, el tren va començar a rodar.

És dissabte. Obro els ulls a l’habitació en penombra i de manera instintiva miro cap al bressol situat entre el meu llit i el de la meva tia. En Miquel ja es deu haver despertat i deu berenar amb l’àvia a la cuina. La meva tia, que comparteix habitació amb nosaltres, fa estona que ha marxat a fer feina. Abans d’aixecar-me em quedo uns instants mirant el sostre, analitzant la situació...

Faltava encara mig any perquè ens deixés, però quasi tots érem conscients que aquell seria l’últim Nadal que passaríem plegats. Surava en l’ambient un neguit espès que intentàvem emmascarar sota una falsa aparença de normalitat. Fèiem com si no passés res. Fins i tot vam cantar la irreverent nadala que ell mateix ens havia ensenyat (una versió burleta i una mica grollera de l’‘Ande, ande, ande, la Marimorena’), que ens feia pixar de riure. Però els seus ulls redons com fanalets de paper feien palès que n’era ben conscient, de la situació. Els metges encara no ens havien donat la mala nova, però la intuíem; que no hi havia res a fer, que no li seguirien posant més ‘químio’, ja que aquesta li havia provocat tres ictus, i que no teníem per què fer-lo patir més. La mare era l’única que mantenia les esperances, com si hagués quedat aturada a la fase de negació, i pul·lulava al seu voltant com un inquiet colibrí, omplint-lo d’atencions, pastonant-lo perquè mengés, col·locant-li bé els coixins perquè estigués més còmode...

Tot va començar en algun moment de 1991, quan jo estudiava 1r de BUP al Joan Alcover i na Catina, la meva millor amiga des dels sis anys, al veí i rival Ramon Llull. Ens ajuntàvem en l’entranyable i alhora horrible plaça del Tub durant els escassos cinc minuts en els quals coincidien els descansos d’ambdós instituts. En el quiosquet compràvem algun cigarret adolescent per cinc pessetes, ansioses per entrar en aquest selecte club d’al·lotes dolentes, amb vaquers ajustats, caçadores de cuir i hores de cafè i futbolí als bars de la zona. I, entre grafits, cigarretes, carpetes folrades amb fotos de Kurt Cobain i cançons dels Pixies, intentàvem créixer a gran velocitat.

Era la primavera de 1952 i ja havia fet els sis anys. Llavors vivia a casa dels meus avis, al Migjorn, i era el pigall de l’avi, però, si no m’havia de menester, a vegades acompanyava el conco en Perico a pasturar les cabres. Aquell dia, amb una canya a la mà en comptes de garrot, jo era a la carretera amb les cabres que pasturaven l’herba de les voreres, a baix del coster de na Foradada, mentre el conco havia pujat, a saltirons -coixejava de la cama esquerra-, falda amunt amb un sac buit davall el braç endret -quasi sense força a causa d’una malformació- i el garrot a la mà esquerra per vigilar dues cabres que s’havien allunyat. “No te moguis, que ara vinc”, em va dir. Al cap d’una estona, no record si llarga o curta, va regressar amb el sac a l’esquena seguit de les dues cabres. Quan va ser a prop meu al mig de la calçada, amb compte, va obrir el sac i van aparèixer dos cabrits acabats de nàixer que belaven desorientats. Les mares tot d’una es van posar a llepar-los i, al cap de poc, el conco els va apropar al braguer a fi que mamessin. No era la primera vegada que veia un cabrit nounat, però, d’aquells dos, en tinc un record especial, tot i que... Després del primer àpat, els cabrits van tornar al sac i el ramat va continuar el camí cap al Migjorn, tira-tira i sense presses, alhora que els animals seguien pasturant. No era estrany que alguna cabra de les més trapasseres pugés dalt una paret -na Melis n’era una; les batiava totes, cada una amb el seu nom- per abastar brots més apetitosos que els d’arran de terra. Abans d’arribar a casa, vam fer diverses parades, obrint i tancant el sac, perquè els cabrits mamessin. En arribar a Son Capità, ens esperava l’avi Llorenç assegut al portal -quan feia bon temps, sempre el trobàvem allà mateix esperant les novetats del dia- i no vaig poder estar-me de contar-li la notícia.

Tenia els braços forts de dur safates atapeïdes de cerveses, cafès i vins. Les mans plenes de durícies pels plats roents. El ganivet del pa, perfectament afilat, em tallava de tant en tant algun trosset de pell dels meus dits, i els olis i salses de tomàtiga es llançaven sovint, salt al buit, damunt les meves samarretes i les deixaven totes amb aquelles taques greixoses impossibles de fer net.