L’Espanyol comença a veure rajos de llum el dia que es disfressa de tempesta. Els blanc-i-blaus van sumar una valuosíssima victòria a Vallecas (0-4), on van firmar el millor partit de la temporada i, segurament, també el més inspirat en anys. Un cop de puny sobre la taula davant d’un Rayo Vallecano que, tot i revifar tímidament a la segona meitat, es va veure clarament superat. Un triomf capital que podria haver estat encara més gran i que allunya provisionalment els espanyolistes del descens. 

El Barça continua liderant la Lliga tot i la suspensió del seu duel de dissabte contra l'Osasuna. El triomf del Reial Madrid davant del Rayo Vallecano (2-1) significa que els dos equips queden empatats a punts, però amb els homes de Hansi Flick per davant amb un partit menys. L'Atlètic de Madrid, que tenia l'oportunitat de situar-se primer en solitari, ha perdut de forma sorprenent al camp del Getafe en un partit que guanyava per 0-1 a 15 minuts del final. La vermella a Ángel Correa, que no podrà jugar aquest pròxim cap de setmana precisament contra el Barça a la Lliga, ha estat l'inici de l'enfonsament dels matalassers, que han concedit dos gols en cinc minuts, tots dos de Mauro Arambarri (2-1).

A vuitens de final de la Champions League, a semifinals de la Copa del Rei i líder a la Lliga. El triomf (1-0) davant el Rayo Vallecano amb un gol de penal de Robert Lewandowski situa el Barça al capdavant de la classificació. A continuació, uns apunts en calent.

No fa gaire el Barça aixecava la vista i veia com el Reial Madrid s’allunyava a la classificació, amb un coixí de vuit punts sobre els homes de Hansi Flick. Ara el tècnic alemany mira cap endavant i no hi veu ningú, ja que tots els rivals el segueixen a la classificació. El Barça, després de les ensopegades del Madrid i l’Atlètic, sabia que si aconseguia derrotar el Rayo Vallecano recuperaria la primera posició. I així va fer-ho, tot i que va tocar pedra, contra un bon rival com és l'equip entrenat per Iñigo Pérez (1-0). Unes setmanes després el Barça torna a manar a la Lliga, però després d’un fart de patir en un partit en què va mancar constància. Els campions han de saber guanyar també quan no tenen el dia, oi?

Míchel va passar-se un munt de setmanes, entre principis d'octubre i finals d'any, justificant la pobra evolució futbolística del Girona per la impossibilitat de fer entrenaments de qualitat, entre les nombroses baixes i un calendari atapeït, amb tres competicions. El tècnic del Girona sempre ha defensat la seva plantilla, llançant pilotes fora cada cop que se'l qüestionava per les mancances existents, especialment per l'absència de figures de pes en la zona de creació. Públicament, no s'ha queixat mai per no tenir aquest tipus de perfil, sinó que ha reivindicat que les individualitats, i, per tant, el conjunt, creixerien amb el temps.

Si de París a València Míchel va fer vuit canvis de cop, contra el Rayo Vallecano en va fer set. Continua a la recerca d'una tecla que no acaba de trobar, davant la incertesa dels que l'envolten, que si alguna cosa destaquen d'ell és la seva fiabilitat. El tècnic fa escarafalls constantment, no demostra tenir les coses sota control. I l'entorn, inconscient, s'impacienta una mica, exigint a futbolistes que no tenen segons quins registres que facin coses que no saben fer. Volen repetir la fantasia que es vivia no fa gaire a l'estadi. I és comprensible, perquè ¿qui no vol que allò torni? Les dues últimes setmanes, però, s'estan fent bola: encadena quatre partits sense guanyar i tres sense marcar. La darrera mostra, l'empat a res contra els madrilenys (0-0).

"Els partits de Champions s'acaben el mateix dia. No els analitzaré en profunditat. El que ens ocupa és la Lliga, aquest és el focus. Europa és per gaudir". Són paraules de Míchel Sánchez, que va aparcar de pressa la derrota a París, la més feliç de la història del Girona, però no la de Mestalla. Allà, de fet, va emetre la seva preocupació. Contràriament al que es pugui pensar, les queixes no assenyalen l'estressant calendari dels blanc-i-vermells, sinó la manca de futbol que els ha dut a acumular tres derrotes consecutives sumant la del derbi contra el Barça. "Pel que fa a punts, és una mala setmana. I, pel que fa al joc, estic preocupat. El nostre ritme és lent. A València vam tenir el 70% de la possessió, però no vam generar suficient perill. La circulació de pilota no fa mal als rivals i això em té intranquil. No superem les pressions, no som capaços de canviar de costat amb velocitat per generar superioritats. Vam dur el partit a una moneda a l'aire, i no és el que volem que passi. Estem lluny de la nostra idea, actualment", confessava en calent.

L’Espanyol va retrobar-se amb el gol i amb la victòria a Primera gràcies a la insistència d'un argentí que va trobar premi després de 96 minuts de lluita al fang. Un gol d'Alejo Veliz al temps afegit va servir per remuntar i firmar un triomf agònic, el primer del curs (2-1), contra un Rayo Vallecano que va estar ben a prop d'esgarrapar la victòria a l'RCDE Stadium. Contra els madrilenys havia estat l'últim triomf a Primera (21 de maig del 2023) i contra ells va estrenar el marcador de victòries aquest any.

El Barça va mostrar dues cares a Vallecas davant el Rayo Vallecano. Una primera part insípida i preocupant i una segona notable amb un culpable principal: Dani Olmo. La reacció va servir per guanyar (1-2) amb un gol de Pedri i un altre del terrassenc que van remuntar l'inicial d'Unai López. A continuació, uns apunts en calent.

Quin guió, el del retorn de Dani Olmo a casa. Una dècada després de fer les maletes per marxar de La Masia, ahir el vallesà va vestir-se de blaugrana i va donar els tres punts a un equip de Flick que viu el seu particular somni d’una nit d’estiu. Un gol que dona la raó a la direcció esportiva per voler-lo fitxar. I que justifica els patiments finals per poder-lo fer debutar. Amb ell a la gespa el Barça va poder canviar el guió del partit de Vallecas, un escenari que sempre li resulta incòmode (1-2). L’optimisme s’ha instal·lat a dins del vestidor blaugrana i Flick, tranquil, va trencar la maledicció del camp del Rayo, on Xavi i Koeman s’havien picat els dits.

Ja és ben trist haver de celebrar una segona posició. La temporada que havia de servir per iniciar una nova era i afegir copes al museu acaba amb una segona posició que serveix per no fer més gran la ferida d’un Barça que es dessagna. Massa fronts oberts per acabar una temporada llarga com un dia sense pa, dura com travessar un desert sense aigua. Contra el Rayo Vallecano el Barça va certificar que jugarà la temporada vinent la Supercopa d’Espanya i que el Girona no el superarà a la classificació. Trist consol per a un club que malviu econòmicament, amb dubtes sobre la gestió, sense saber què passarà a la banqueta amb Xavi i quins jugadors podran arribar. En espera de l'última jornada, amb un viatge al camp d’un Sevilla que competeix amb el Barça en com no s’han de gestionar les coses, la temporada sembla acabada. Ningú sap què pot passar ara en un club volcànic com aquest.

Diumenge l'empat del Cadis va confirmar que, matemàticament, el Girona ja té assegurada la permanència, un objectiu que avui queda molt lluny, però que era el principal abans de començar la temporada. És un èxit sense precedents que, a finals de febrer, l'equip de Míchel, ubicat en llocs de Lliga de Campions, s'hagi salvat en la jornada 26. Passaran molts anys abans que es torni a repetir, si és que es torna a repetir. La victòria contra el Rayo (3-0), sumat a la relliscada de l'Athletic, amplia a deu els punts de marge respecte a la cinquena posició i permet recuperar el segon lloc a la taula, a sis punts del Reial Madrid, el líder de la competició.

Doneu-li un repte al Girona, que aquest any el farà realitat. Mai havia estat líder de la Lliga? Doncs aquest curs, sis vegades. Com a molt a la Copa havia arribat a quarts de final? Doncs ho repeteix, igualant un sostre històric. No s'ha hagut d'esforçar al màxim, per esclafar el Rayo Vallecano (3-1). I a més, ha fet bon joc i ha dosificat càrregues. No es pot demanar res més.

El VAR havia arribat per canviar el futbol. Fer-lo més just. Més transparent. El futbol evangelitzat per la llum justiciera d’un monitor que eliminaria els errors humans. Un pas més cap a la perfecció, la sublimació del futbol com a espectacle inigualable. Passen els anys i el VAR continua sent un cúmul de despropòsits. Sobretot perquè no hi ha sentit comú a l’hora d'utilitzar-lo. El criteri canvia i es produeixen situacions rocambolesques i esperpèntiques cada dos per tres. Ja no sabem si és pitjor el remei o la malaltia. Benvinguts a la millor lliga del món...

Xavi Hernández va quedant-se sense excuses. El seu Barça s’ha posat a la gola del llop després d'empatar a Vallecas en un partit on, malgrat retocar alguns detalls, no ha aconseguit fer un pas endavant. El Barça s’angoixa, veient com les coses no li van bé. Va deixant-se punts a la Lliga, víctima de la seva poca punteria en atac i un joc col·lectiu que no acaba d'engrescar. Just ara que el calendari fa pujada, amb duels clau a la Lliga contra l’Atlètic de Madrid i el Girona, i la visita del Porto aquesta setmana a la Champions, el Barça torna a punxar, com va fer-ho a Mallorca, Granada o Hamburg contra el Xakhtar. Cada partit, es guanyi, s'empati o es perdi, fa patir. Fa angúnia. L’afició els segueix com qui mira un funambulista que realitza el seu espectacle sense xarxa de seguretat després de passar una mala nit. Avui no s'ha fet més mal gràcies a un gol en pròpia porta dels locals a falta de cinc minuts. Trist consol.

El Barça no ha pogut passar de l'empat a Vallecas. Un estadi on Xavi Hernández encara no hi ha guanyat com a entrenador. El conjunt blaugrana ha tornat a decebre amb el seu joc, malgrat el retorn de Frenkie de Jong. A això s'hi ha sumat una decisió nefasta del VAR i tres possibles penals –sobre Balde, Lewandowski i Raphinha– totalment ignorats tant pel col·legiat andalús Munuera Montero com per la sala de videoarbitratge. Fins i tot Sergio Alegre, assistent de Xavi, ha sigut expulsat.

No hi ha paraules per descriure el líder de la Lliga, el Girona, que ho serà (com a mínim) dues setmanes més després d'una nova remuntada. A Vallecas, els de Míchel han capgirat un mal inici per, amb gols de Dovbyk i Savinho, continuar ampliant la seva llegenda. Són dies dolços per als blanc-i-vermells que, quan encara falta el partit d'aquest vespre del Madrid contra el València, tenen cinc punts més que els d'Ancelotti. 34 punts. 11 victòries en 13 jornades. Aplaudiment etern per a un bloc que ja comença a sentir, de fons, com s'apropa l'himne de la Lliga de Campions.

Darderisme. Pensament consistent en no perdre la fe i en creure en impossibles, capacitat per liderar equips i estima innegociable pels colors blanc-i-blaus. Amb el cor i l’ànima, Sergi Darder ha capitanejat un Espanyol que surt de Vallecas (1-2) amb el miracle que necessitava per tornar a creure que la salvació és possible. El mallorquí ha participat activament en els dos gols d’un equip que s’acosta a un punt de la permanència en un partit en què ha estat a punt de pagar molt car una errada defensiva que ha suposat l’empat d'RDT. 

Durant la seva etapa a Barcelona, Raúl de Tomás era un habitual del Bonasport Club, un dels centres esportius més exclusius i luxosos de la ciutat. El madrileny, a qui li encantava presumir de cotxes exuberants, no va passar desapercebut en un espai on celebritats com Shakira buscaven discreció i tranquil·litat. Envoltat d’algunes de les butxaques més plenes de Barcelona, RDT hi va trobar el lloc ideal per engreixar un ego que va acabar esclatant al vestidor de l’Espanyol. Aquest diumenge (14 h, DAZN), un any després de marcar en el seu últim partit com a espanyolista, i nou mesos després de la seva sortida, es retrobarà amb un Espanyol que es juga la vida a Vallecas.

Costa imaginar que aquest Barça serà campió amb un coixí de punts increïble, quan l’equip de Xavi Hernández és capaç de jugar partits sense ànima, com si fos un equip qualsevol. Mira que el tècnic vallesà havia advertit de les virtuts del Rayo Vallecano, un equip que s’ha especialitzat a provocar talls de digestió al Barça. Mira que s’havia parlat de la intensitat de l’equip d’Iraola i d’un terreny de joc petit. I mira que Xavi havia avisat que l’equip madrileny era un autèntic corcó que et persegueix per tot el terreny de joc fins que et pispa la cartera. Res a fer, el Barça va caure al parany i va perdre per 2 a 1, demostrant tenir una gran capacitat per ensopegar molts cops amb la mateixa pedra. En lloc de posar-se seriós per donar continuïtat al triomf contra l’Atlètic i anar per la via ràpida cap al títol, va deixar-se anar amb una imatge ben allunyada del que diu la classificació.