La sirena de l'ambulància acaba amb la calma nocturna del carrer Sant Quintí de Barcelona. El soroll s'esvaeix aviat perquè el vehicle va molt de pressa: hi ha una vida en joc i cada segon compta. Quan aparca, el ritme vertiginós no s'atura: "Marcos [tots els pacients tenen nom fictici per protegir la seva identitat], saps on som? Som a Sant Pau". Sembla que el pacient ho entén, però és incapaç de respondre amb claredat. Té 65 anys, diverses malalties cròniques i acaba de patir un ictus. És la una de la matinada i el servei d'urgències de l'hospital funciona a ple rendiment, al marge del dia i l'hora, mentre els veïns dormen. Nou professionals atenen el nouvingut a la vegada. Al Box 1, que està reservat per a les emergències més greus, les que requereixen una atenció immediata, tothom sap què ha de fer en cada moment. Treballen a l'uníson, perfectament coordinats. Alguns fa 16 hores que han començat la jornada i no plegaran fins que acabi el torn de nit, que s'allargarà fins a les vuit del matí. Però el cansament i la fatiga no són excusa; cal atendre tothom que travessi la porta.