Fou “el primer que va creure en la possibilitat de refer la nostra llengua”, qui “emprengué la magna obra de redreçar-la”, “l’obrer cabdal del seu ressorgiment” i “qui cregué fermament en l’esdevenidor de la nostra llengua quan tothom en dubtava”. “Els que hem vingut després no hem fet sinó completar la seva tasca immensa, treballant sempre dins la via oberta i esplanada pel Mestre”. Així, de mestre i en majúscula, parlava d’ell Pompeu Fabra, l’encunyador de la normativa del català. I l’home a qui es referia era Marià Aguiló, un ‘xueta’ mallorquí, promotor de la Renaixença a Catalunya i al País Valencià. El recordam quan es compleixen aquest divendres dos segles del seu naixement, i ho feim seguint els estudis de Margalida Tomàs, Josep Massot i Muntaner, Joan Mas i Vives, Manuel Sanchis Guarner, Laura Miró Bonnín i Miquel dels Sants Oliver.

Va ser en una nit de tertúlia i de licors que es va decidir el futur del català. Un grupuscle de "lletraferits, ensopits, incandescents i borratxos" van decidir, el 1859, recuperar els Jocs Florals que s’havien celebrat a la cort provençal els segles XIV-XV. I, a sobre, van acordar fer-ho només amb obres escrites en català i occità, no en el castellà que tots feien servir a les aules, als poemes i a la correspondència. No ho feien pas per salvar la llengua, sinó per enterrar-la dignament. En tot moment van ser inconscients de la fita que aconseguirien: ni més ni menys que "convertir aquella parla pagesa i cantonal en una llengua de primera divisió, que té una gramàtica, que té un estàndard, que s’ensenya a les escoles, que s’hi escriuen mitjans...". Aquest és el relat, dramàtic i èpic, que Alfred Bosch (Barcelona, 1961) novel·la a Obriu pas! (Columna), en què narra "l’epopeia dels que van salvar el català... a pesar d’ells mateixos".