El departament on va néixer pertany a la zona amazònica de Bolívia. El pare es dedicava a la ramaderia; la mare, a la llar i a la xocolata. Son pare també era corregidor, l’autoritat local en aquelles comunitats petites i disperses que depenen del riu per comerciar i comunicar-se amb l’exterior. Va migrar per primer cop a vuit anys, de Camiaco a Trinidad. Allà adquiriria una condició que l’ha acompanyada la resta de la vida i que ha donat sentit al seu activisme. Després del Batxillerat va voler fer-se monja, però va descobrir que el vot d’obediència no estava fet per ella i va decidir tornar a la universitat. Necessitava 2.000 dòlars per a la matrícula. Va venir a Mallorca a cercar-los. Des dels 25 anys que hi és. Amb l’associació Estorninas intenta ajudar aquelles com ella, dones i migrades, una doble discriminació a la qual s’enfronten milers de persones. Les lleis de l’home no els ho posen gens fàcil. Ens trobam amb Flora Suárez al Casal d’Associacions d’Immigrants del carrer d'Eusebi Estada de Palma. En una carpeta duu la història dels seus orígens. Els orígens ho són tot, diu.

El seu nom complet és Hada Rodríguez Ricardo i va néixer Sencelles l'any 2002 i créixer entre Biniali i Binissalem. Haver nascut al segle XXI la converteix possiblement en una de les vinicultores més joves del món. Ho va heretar per via paterna. Els seus primers records són entre vinyes. El seu pare, el viticultor Carlos Rodríguez, la duia amb ell des de petita. Quan tenia 12 anys, son pare va crear Selva Vins, el celler on ara ella ha pogut experimentar i crear els seus primers vins. Sempre naturals, sempre biodinàmics, amb un punt d’atreviment que contrasta amb la seva timidesa (no és gaire de xarxes socials), però encaixa bé amb la passió que transmet quan parla de l’elaboració i l’altra cosa que va heretar del pare, Rosendo. El seu somni: tenir el celler i les vinyes a la finca familiar. L’objectiu: viure en contacte constant amb el raïm i l’alquímia. Sembla que no necessita gaire més per sentir-se satisfeta.

Georgina Dezcallar Quadreny (Palma, 1991) diu que el de Quadreny és un cognom mallorquí. No és cert del tot, però qui som jo per contrastar una informació, veritat, Sergio Rodríguez? 1991. No hi ha dret. Els seus pares es varen venjar preventivament arrossegant-la a l’Aranjassa a 14 anys després de criar-se a l’inici de General Riera. Es passava la vida agafant busos i inventant-se excuses per quedar a dormir a ca un amic o altre a Palma. Monti-sion, Moviment Escolta i després de fer el Batxillerat artístic al Josep Maria Llompart, va partir a Madrid a estudiar Audiovisuals. No s’hi va trobar i va partir a Barcelona. Va estudiar Realització, però li faltava tita i va acabar a Educació Social. A 24 va crear la cooperativa Circula Cultura. El 2020 va tornar a Mallorca: viu a Santa Maria, a foravila, i baixa cada dia per fer feina a La Famolenca, un espai de cotreball amb vocació sociocultural.

Chano Morales (Mendoza, 1974) va formar part de Phogo, una de les bandes més inclassificables de l’escena punk de principis dels 2000 a l’illa. Ell i dos dels seus companys, els cosins Federico Machine Tentori i Santiago Pelao Marco, venien de tocar plegats a Capsule/Aviao, però abans, a Buenos Aires, hi havia hagut Verme Arder i el segell/estudi 72 Records. Allà hi va conèixer Sebastián Garay Gato. Allò de Phogo va durar poc, però va deixar marca i moltes mandíbules desencaixades. De llavors ençà, Chano s’ha convertit en una figura essencial per entendre l’escena underground de l’illa. Té projecte propi, Moraes, però és com si se sentís més còmode apuntalant els projectes d’altres. Entre Mendoza, l¡Argentina i Sant Jordi, Mallorca, hi ha un bon grapat de quilòmetres, però ell continua fent més o manco el mateix: tenir les portes del seu estudi obertes i teixir vincles amb la gent que es deixa caure per allà. Té el seu estudi, Impala Uno, al soterrani de ca seva, a Sant Jordi, però hi ha instruments per tota la casa. Precisament és allà, al nivell més baix de la casa, on conversam.

Omi González (Palma 1977). El d’Omi li ve de Jerònima. Herència familiar: les monges franceses li varen posar aquest diminutiu a la seva padrina, que es deia igual. Jeromita. Ni Jero ni Mita: Omi. Nom complet: Omi González Amengual. Es va criar a la frontera entre Son Armadans i Son Dureta. El seu pare feia feina a les drassanes, de vegades a Palma i de vegades a Alacant. La seva mare era funcionària. Mai va encaixar. Ni a l’escola ni a l’institut. Es va acabar adaptant a la inadaptació: el rock’n’roll sempre ajuda. Fa dècades que toca: Pregnant Doll, Doctor Martín Clavo, Dr. Doom i, darrerament, Fundación Francisco Frankenstein. Però sobretot, Sweet Poo Smell, el duo de garage punk combatiu que comparteix amb Xima Flexas i que desplega una mescla d’ingenuïtat i mala llet que traspua ella mateixa.

El seu nom complet: Francesc Xavier Fuster Pasqual (Manacor, 1973). Mare: “sus labores”. Pare, fuster: fuster Fuster. Per altra banda, habitual a Manacor. I a més de fer mobles invertia a la costa, obrint botigues a Cales de Mallorca, Porto Cristo o Cala Millor. Xisco Fuster hi passava temporades llargues, alimentant el gust pels espais fantasmagòrics i aquella arquitectura que queda quan l’eufòria kitsch de l’estiu se substitueix per la depressió de la temporada baixa. Va estudiar Dret i Arqueologia a Barcelona, on va compartir pis i descobriments amb l’artista Joan Serra (Manacor, 1973-2002). Amb la seva parella, la pintora trash Alice Oplatková, duu una botiga de souvenirs a la costa que els permet viure lluny de les capelletes –i de quasi tot, en realitat– i posar en pràctica petites incursions en la vella tàctica d’épater les touristes.

El seu pare era ferrer. De Son Servera. Havia quedat orfe de jove i es va posar de mosso, però també pintava. Això li ve d’aquí. Pel costat matern, li ve la cama catalinera. La padrina havia viscut tota la vida al barri, aferrada al Mar i Terra, fins que la desnonaren per construir no se sap què, perquè encara no hi han fet res, allà. Ella va créixer al barri de Bons Aires. Anava a “sa muntanyeta” a jugar. Un cúmul de terra on ara hi ha una residència, al carrer del General Riera. Tot això abans eren solars. EGB amb les monges. A l’institut mai hi va encaixar: males notes en tot menys en dibuix. Va trobar el seu lloc quan va estudiar Arts i Oficis i va entrar en contacte amb l’escena dels fanzins dels 90, on va ser una presència discreta però constant, sempre un poc tapada. Després de fer tota mena de feines, és ara que a la fi es guanya la vida amb el seu art, sobretot fent murals per encàrrec en tàndem amb Daniel Reglero.

David Peralta Benítez (Manresa, 1974) és pallasso, artista de carrer i activista. El seu pare es deia Roque Federico Peralta, havia nascut a Córdoba i tenia 27 anys i dos fills quan un guàrdia civil el va assassinar durant una protesta veïnal a Súria. David Peralta només tenia dos anys. La seva mare es va ajuntar poc després amb el primer immigrant àrab que va arribar al poble. La branca materna provenia de Jaén. Pura classe obrera. Ell mai va ser d’escola. Sona a tòpic, però l’escola seria el carrer, on trobaria la seva vocació artística, una disciplina mancada de cap mena de prestigi cultural, el mim i el clown, que ell ha convertit en palanca transformadora. Amb El Loco Circo de la Vida primer i ara 9 Circ Social duu anys treballant per dignificar les arts de carrer i en projectes de cooperació, que l’han duit de la casa ocupa del carrer Botons, a Bòsnia, Colòmbia i Equador. Un pallasso sempre somia.

Toni Mas Galmés (Son Negre, 1971) va néixer i es va criar a Son Negre, al cinturó rural de Manacor. Els pares eren amitgers i ell, el fill petit de la família. Amb 14 o 15 anys ja ajudava a casa. El cordó umbilical amb el món va ser la televisió d’aquell temps: una altra televisió, on es podien veure pel·lícules de culte que avui no s’atreviria a programar ningú. El cinema va ser el cuc, el motiu pel qual es va involucrar en el col·lectiu Recerca, a partir del qual vindria tota la resta: les publicacions amb Recerca Editorial, el Cinemaclub Recerca, les xerrades i activitats de tota mena. Anys després, els festivals Octubre Punk i Sobrassada de Peix. Abans, el 2006, el pas de Recerca a 39 Escalons, que des de llavors organitza projeccions amb periodicitat heroica. Mateu Riera i ell, els dos més veterans del col·lectiu, fan això des del 1992. Són més de tres dècades.

Quan Joan J. Jaume Simón, Jota (Algaida, 1970), el seu primer programa a Titoieta, la ràdio local d’Algaida acabava de mudar-se de la casa particular on havia començat sis mesos abans, a una sala de la rectoria. Hi estarien, la ràdio i ell, fins al 1995, quan varen passar als estudis actuals, al Casal Pere Capellà. Hi ha fet de tot, però sobretot programes musicals: L’Enemic Interior, per exemple; i darrerament, amb Fede Quetglas, 1984, punt de referència de l’escena punk local. Fill de pares humils (pagès/picapedrer, ell; cosa de sabates, ella), va conèixer el heavy de jove i ja res va ser igual. Des de fa 29 anys fa feina de ferrer a la mateixa empresa. “Faig baranes, arrambadors, barreres. Tallar i soldar. No faig forja”. Una feina molt de heavy, dic. “Ara m’agrada més el punk. El heavy és més cosa del passat”.

Albert ‘Tuco’ Martín Martín (Granollers, 1981), català accidental. El seu pare era de Torrox, Màlaga, i la mare, de Zamora. Ella treballava a la Bimbo; ell, a la Camp, fent detergent. El d’Albert és per Albert Hammond (la mare n’era fan); el de Tuco per Albertuco. Tenia un any quan tornaren a Andalusia. Es dedicarien la resta de la vida a la restauració. A la costa de Torrox tenien el bar El Quinto Pino, un entorn perfecte perquè el fill deixàs a lloure el seu caràcter extravertit. Després de passar per Màlaga capital i Barcelona per estudiar Comunicació Audiovisual, Tuco Martín va acabar de càmera de televisió a Mallorca. Dins l’escena rock de l’illa no hi ha qui no el conegui. Encara que costi distingir-lo per la rigorosa etiqueta negra que imposa la militància en el Metal, és una presència habitual als fossats i escenaris sempre que es preveuen decibels. Ningú no té més terabytes d’història gràfica del rock dur mallorquí, del fet aquí i del que ha estat de pas.

D’aquí poc farà deu anys que Pako Jeremy (Palma 1977)) treballa a Gotham Comics, la feina perfecta per a algú com ell. Només podria ser més adient si, a més de tebeos, a la botiga hi venessin vinils i VHS de Sèrie Z. Va néixer a Son Cladera, però es va criar a l’Escorxador. La seva família –quasi al complet– va venir d’Andalusia. Son pare era camioner i la seva mare havia estat peixatera i treballat a una fàbrica de sabates. Ell és una enciclopèdia amb potes de cultura underground. De petit va descobrir el heavy i els còmics i s’hi va submergir. Després vindrien els fanzines i el cinema fantàstic. Dels seus temps ressenyant cinema X en conserva el nom de guerra, en homenatge a Ron Jeremy. Gente Tóxica, el seu grup de punk, fa anys que assaja, però encara no ha debutat. Aquests mesos està de gira presentant el seu llibre Palma Grindhouse (Nova Editorial Moll, 2024), cosignat amb Joan Villafàfila, sobre els programes dobles dels antics cinemes de barri de Palma. 

Impossible acotar el camp d’acció de Bernat Mas Adrover s’Esmolador (Felanitx, 1993), algú capaç d’escometre la jardineria, la mecànica agrícola, la direcció d’art i la pintura amb la mateixa actitud, una mescla de pragmatisme rústic i d’obsessió per arribar a l’os de les coses. La seva infància no va ser fàcil: va perdre el pare quan tenia dos anys i mig. Del fet que els seus padrins exercissin de figura paterna potser en prové el seu gust per la història del seu poble, els seus personatges i les seves anècdotes més extravagants. Ell podria formar part d’aquest mateix panteó. Potser perquè és artista quan desbrossa i menestral quan pinta, una disciplina a la qual va arribar inspirat per Tomeu Cabot, de Taller Llunàtic, convertit en l’inesperat corifeu de la nova generació d’artistes que estan sorgint d’aquella òrbita: les germanes Lluïsa i Júlia Febrer, Tònia Meravell, Pere Salvà, Dr. Morey… 

Maria Antònia Fuster Martínez ve néixer a Palma el 1962. Son pare tenia la fàbrica Pasta la Victoria Balear, a Pere Garau. També uns orígens felanitxers que han acabat pesant més que el fet d'haver nascut a Palma i haver-se criat al barri de l'Olivar. A Ciutat, però, hi va viure de ple els 80. A 18 anys, s'havia casat amb el pintor Rafel Joan i entrat a formar part de la bohèmia de l'època. El 1990, es va mudar a Barcelona i va començar a treballar en vestuari per a televisió i teatre. Va tornar deu anys després amb un currículum impressionant que aquí servia de menys que allà, almanco, si a més de cosir, volies menjar. En va fer molta, de feina, sobretot a ca seva, al carrer del Sol o al taller que tenia a Santa Clara, i així va rescatar l'oportú malnom familiar, Camia, per als projectes més personals. Els millors anys vingueren amb la botiga col·lectiva Almacén de Salazones, les exposicions In Vitro i els anys tocant l'ukulele i cantant a Codo, amb l'actriu Clara Ingold. Des de fa uns anys té botiga i taller a Portocolom, on va estiuejar de petita i on ara fa un poc el que li dona la gana.

La vida de Cristina Llorente (Palma, 1981) ha estat marcada per les mudances. Filla de funcionària i empleat de banca, primer varen ser els pisos militars d’Avingudes. Després, va començar una peregrinació que inclou Eusebi Estada i Costa d’en Blanes, un pis a Jaume Balmes després de la separació dels seus pares i, durant l’època d’estudiant, diferents cases de Barcelona, Granada i Milà. Un paisatge urbà canviant que, per força, ha d’haver condicionat la seva manera de mirar el món. Ara, de nou Palma, viu a ses Cent Cases, al barri de Pere Garau, sobre el qual acaba de publicar un llibre a mitges amb Magdalena González. Juntament amb el seu soci Pablo Amor, Llorente dirigeix Arquitectives, una plataforma on caben tota mena de projectes en què l’urbanisme i l’arquitectura dialoguen amb el fet social, ambiental i humà. 

A Andrea García López li va posar el nom artístic son pare. “Li vaig dir que tenia uns cognoms molt comuns. Davant ca seva, a Salamanca, hi havia un camp d’estepes amb un cartell enorme que posava Los Jarales”. Filla de policia nacional i cambrera de pisos, fins als 14 anys va viure amb la seva germana gran a Son Espanyolet, al carrer de Barrera. “A dalt teníem un professor de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, la de baix era ceramista i davant hi vivia una alemanya fadrina i excèntrica que sempre viatjava”. Va ser allà on va començar a incubar una sensibilitat artística esmolada que ha anat saltant de la pintura a l’art sonor i de l’art sonor al punk. Després de publicar Visiones Nocturnas (La Vida es un Mus, 2021) amb Barrera, enguany parteix de gira pels Estats Units amb Fuera de Sektor.