El Barça va dir adeu a la gratificant temporada 2024-2025 amb un triomf davant l'Athletic Club (0-3) gràcies a dos gols de Robert Lewandowski i un de Dani Olmo des del punt de penal. A continuació, uns apunts en calent sobre el partit.

L'afició del Barça, entregada a un equip que ha guanyat els tres títols estatals aquesta temporada, va omplir Montjuïc com si fos l'últim cop. La Lliga s'havia celebrat generosament després del triomf en el derbi de dijous amb una rua multitudinària per Barcelona, així que el partit en qüestió, que enfrontava el flamant campió amb un Vila-real de Champions, importava ben poc. Entre les més de 49.558 ànimes presents a l'Estadi Olímpic no es va sentir cap retret arran del triomf visitant per 2-3. En canvi, a Hansi Flick la derrota el va molestar una mica.

El Barça ja és campió de Lliga. Ho és per 28a vegada gràcies a un equip que ha reconnectat amb la seva afició. Ho és, també, gràcies a un entrenador alemany que ben pocs coneixien més enllà del 2-8 a Lisboa. Hansi Flick ha tancat aquelles ferides fent competir el Barça a Europa per primera vegada en molts anys i, recollint el llegat de Johan Cruyff, ha sabut construir un equip valent, desacomplexat, atractiu i guanyador.

El futbol no es cansa de demostrar que és política, economia i problemes socials, i que és capaç de canviar l'estat d'ànim d'una determinada societat. Per bé i per mal. Malgrat això, encara hi ha molts individus que acostumen a mirar amb superioritat moral els seguidors d'aquest esport, que ho redueixen a 22 homes o dones corrent darrere d'una pilota i a l'expressió de "pa i circ". Aquesta altra part també és certa, però només és una aresta de la complexitat d'un joc que, per exemple, té forts lligams amb la filosofia. L'exatleta olímpic Martí Perarnau (Barcelona, 1955), especialista en l'anàlisi del futbol des de tots els seus vessants, ho argumenta en el llibre El fútbol y su filosofía (Roca Editorial).

El Barça de Hansi Flick és un animal que es mou a base d'entusiasme i Tennessee Williams ja ens va advertir que aquesta és la cosa més important que hi ha a la vida. L'entusiasme atenua les pors, alleugereix les cames, potencia la ment i fa que una plantilla que no és ni molt menys la millor d'Europa aconsegueixi meravelles. Amb aquest estat emocional incorporat ja et pots trobar un lleó enmig de la sabana que estaràs convençut de les teves possibilitats de vèncer. I el Barça es va trobar aquest diumenge un lleó en forma de 0-2 en el minut 14 contra el Reial Madrid. Però abans ja se l'havia trobat contra rivals com l'lnter de Milà i l'Atlètic de Madrid i la situació va acabar amb el lleó pregant misericòrdia. El secret d'aquestes remuntades nascudes de la ment és l'entusiasme.

La millor medicina per recuperar-se de l’eliminació de la Lliga de Campions era guanyar el Reial Madrid i donar un cop de puny damunt la taula gairebé definitiu per aconseguir el títol de Lliga. El triomf és coral, però hi ha un artífex a la banqueta que ajuda a entendre moltes coses i com, en només un grapat de mesos, ha canviat la cara i la mentalitat d’un equip que omple l’afició d’orgull. És ni més ni menys que Hansi Flick.

A Hansi Flick li agrada el vertigen, passar-s'ho bé i esprémer la vida, malgrat els potencials perills que això porta adherits. Si hagués d'escollir entre la pena i el no-res, triaria la pena, com William Faulkner. Aquesta forma d'enfrontar-se al món des d'una banqueta d'un equip de futbol tant comporta ser implacablement atrevit en els últims minuts d'un partit d'anada d'unes semifinals de la Champions League que tens empatat com jugar-se la Lliga a Valladolid amb una sèrie de futbolistes que durant la temporada has demostrat que no et generen seguretat o que directament no has tingut disponibles.

Aquest maig es compliran sis anys d'una de les nits més tristes de la història recent del Barça. L'equip estava a un pas de la final de la Champions i defensava tres gols al camp del Liverpool. Però se'ls van fondre els ploms. El conjunt red va remuntar amb un 4 a 0 que es pot resumir amb el gol d'Origi, que rematava tot sol un córner servit per Alexander-Arnold mentre tota la defensa blaugrana mirava les musaranyes. Ter Stegen no hi va poder fer res. El porter és l'únic supervivent del vestidor blaugrana. Aquell dia l'acompanyaven a l'onze Sergi Roberto, Piqué, Lenglet, Jordi Alba, Arturo Vidal, Busquets, Rakitic, Coutinho, Messi i Suárez. A la banqueta hi havia Cillessen, Semedo, Arthur, Malcom, Umtiti, Vermaelen i Aleñá. Els altres integrants del primer equip que no van viatjar eren Todibo, Murillo, Rafinha Alcántara, Dembélé i Kevin-Prince Boateng.

Eren les quatre de la matinada passades a l’Hotel Barceló Renacimiento de Sevilla i Joan Laporta seguia de festa. Com en els vells temps, va acabar tot xop de cava. Llavors Hansi Flick ja feia més d’una hora que descansava i els jugadors en teoria també, ja que els havien fet anar a les habitacions. L’eufòria provocada per Jules Kounde va donar pas a una nit molt llarga a Sevilla, amb els familiars dels futbolistes fent-la grossa al costat de l’incombustible president blaugrana. El pare de Pau Cubarsí va ser dels qui s’ho van passar més bé. Si el fill és el seny, el pare és la rauxa.

Dos homes d'uns 70 anys em van donar una lliçó de vida fa 10 anys. Somreien, xerraven i s'il·lusionaven en els dos seients de davant meu de l'autocar contractat pel Barça que ens va portar a Berlín per veure la consagració del segon triplet blaugrana. Van ser 26 hores d'anada i 26 de tornada. Vam arribar a casa alegres i baldats i jo em vaig fer la promesa de recordar sempre que quan tingués 70 anys volia que alguna cosa, la que fos, em seguís il·lusionant tant per a afrontar 52 hores d'autocar amb aquelles ganes de viure.

Al Museu del Futbol Alemany de Dortmund hi ha exposat el calendari que la selecció alemanya tenia penjat a la concentració al Brasil el 2014. L’actualitzava cada dia Hansi Flick, aleshores mà dreta de Joachim Löw. Hi escrivia amb un retolador els horaris, els plans, els partits i els golejadors del camí que els va dur a guanyar el Mundial després de doblegar l’Argentina de Messi. El lema del compte enrere, que a l’última casella acaba amb una carona somrient dibuixada per Flick amb la paraula Weltmeister [campió del món], resumeix la filosofia del tècnic: “Un bon inici necessita motivació; un bon final necessita disciplina”. Al vestidor del Barça hi ha un calendari similar amb somnis intactes. El nivell exhibit demostra que la plantilla té gravada a foc aquesta mentalitat guanyadora. Per això pràcticament no van celebrar el bitllet per a les semis després de perdre; per això Flick va haver d’animar-los.

A Hansi Flick no li va agradar l'ambient de la sala de premsa després del partit europeu a Dortmund. El Barça no havia fet un bon partit a la tornada dels quarts de final, però havia aconseguit l'objectiu, que era classificar-se per a les semifinals de la Champions. La majoria de preguntes tenien un to negatiu, o això li va semblar. Sense perdre els estreps, amb elegància i dosis de paciència, va dedicar una bona estona a capgirar la situació, a parlar en positiu. Sabia perfectament que es necessitava autocrítica, però ell la volia fer de portes endins. A l'exterior, el missatge havia de ser clar: ningú s'hauria imaginat estar en aquesta situació –semifinalista de la Champions, finalista de la Copa, líder de la Lliga i campió de la Supercopa– a mitjans d'abril. Creu que cal donar-hi valor.

Ter Stegen va abraçar Szczesny amb un somriure enlluernador després del 4-0 davant el Borussia Dortmund. Com si al cap d'unes setmanes no poguessin convertir-se en els dos protagonistes del nou maldecap feliç de Hansi Flick perquè el futbol té la particularitat punyetera que només hi ha una persona per equip que pot tocar la pilota amb les mans. Si Ter Stegen està en condicions de tornar a competir al mes de maig, el tècnic haurà de prendre una de les decisions més delicades des que va aterrar a Barcelona: seguir confiant en un porter que s'havia retirat a l'estiu, però amb el qual el Barça encara no ha perdut gràcies a les seves sòlides actuacions, o confiar en el porter titular blaugrana de l'última dècada malgrat que surt d'una greu lesió. Amb dos títols pel mig, la Champions i la Lliga (la final de Copa es disputarà el 26 d'abril).

Fa sol a la sortida de l'oficina, els camps són verds, els arbres han florit, els pantans voregen el 65% i el Barça encara pot guanyar-ho tot. Així batega, de moment, la primavera del 2025 per a milers de catalans. Tot i l'ensopegada de dissabte a la Lliga contra el Betis, el barcelonisme enfoca els dos pròxims mesos amb una il·lusió que no tenia des del 2019 i que el transporta al 2009 i el 2015. Les panxes afamades de Lamine Yamal, Pedri, Raphinha i companyia fan volar papallones a les de milions de culers. La pròxima prova, dimecres (21 h, M. Liga de Campeones) davant del Borussia Dortmund, en l'anada dels quarts de final de la Champions, demanarà la millor versió d'un equip en què Ansu Fati és una flor marcida enmig dels brots verds.

El Barça de Hansi Flick camina amb pas ferm cap al somni del triplet: una il·lusió justificada a partir del futbol que exhibeix. La lliçó de maduresa del Metropolitano explica l’evolució de l'equip blaugrana cap a un nivell que semblava utòpic fa uns mesos. Els partits ens deixen un regust que no teníem des que Leo Messi reia feliç a la gespa. El Barça s’havia quedat congelat en el cèlebre “No nos alcanza” fins que va arribar ell: un entrenador d’una altra galàxia, amb un discurs natural dins i fora del vestidor, intel·ligent i amb les idees molt clares. L’equip és un coet propulsat a l’infinit: no recorda el que és perdre i, fins i tot quan les coses es tornen complicades, l’alemany sap traslladar la serenor de qui té un manual d’instruccions secret. Tots volen ser partícips del fenomen, demostrar el seu talent i rebre les abraçades del pare ós. Flick és el millor que li ha passat al Barça.

El Bayern de Múnic del 2020 tenia trets tàctics molt marcats, jugadors de gran nivell tècnic i també notables capacitats condicionals. Era un equip ben entrenat, però sobretot va impressionar per la seva mentalitat. Era un conjunt que jugava com si no tingués por de perdre o com si la derrota, simplement, no fos una possibilitat. Els futbolistes de la plantilla, els mateixos que estaven fent un futbol ben pobre amb Niko Kovač, van creure a cegues en la idea de Hansi Flick i la van aplicar amb un punt de fanatisme que va sorprendre a molts.

A principi de temporada, Pedri expressava al programa Martínez y Hermanos la por que li va generar arribar cinc minuts tard a una sessió de recuperació amb Xavi Hernández. El de Terrassa imposava multes de mil euros que es duplicaven per cada minut de retard en un entrenament. Ousmane Dembélé, avui al PSG, va ser el jugador que més es va escurar la butxaca durant aquesta etapa, seguit del seu compatriota Jules Kounde. Amb l'arribada de Hansi Flick a la banqueta blaugrana, la relació entre jugadors i entrenador ha patit alguns canvis. Entre ells, l'entrada en vigor d'una norma que encara penalitza més els retards. Si els seus deixebles no compleixen els horaris, ja saben que seran suplents en el següent partit.

Encara commocionat per la mort sobtada del doctor Carles Miñarro, el Barça ha fet aquest dilluns l'últim entrenament abans del partit de Champions contra el Benfica, on els blaugranes es juguen la classificació per als quarts de final de la competició. Acabada la sessió, Hansi Flick ha atès els mitjans de comunicació. El tècnic era el primer membre del vestidor que parlava en públic després del decés. Dissabte, després de la suspensió del partit contra l'Osasuna, va ser el president Joan Laporta qui va emetre un petit comunicat institucional de condol.

Hansi Flick és "un home normal". Així el defineixen dins del club, on destaquen el seu tarannà agradable i en remarquen el caràcter "treballador" i la seva passió per "la discreció". Flick no només és un home normal, també és un home feliç a Barcelona. El seu fitxatge va estar marcat per les anades i vingudes que va patir quan semblava que tenia assegurada la banqueta blaugrana per, després, veure com s'anunciava la continuïtat de Xavi Hernández i entomava a contracor que se li escapava una oportunitat que feia temps que desitjava: ser l'entrenador del Barça. Finalment, en un altre gir de guió que va ensenyar-li com poden ser de canviants les coses al club, Deco i Bojan el citaven en un viatge llampec a Londres a mitjans de maig. Xavi va contactar personalment amb Flick durant aquells dies per confirmar-li el que llegia a la premsa: el rellevaria en el càrrec.

Amb la seva arribada per rellevar Xavi Hernández, Hans-Dieter Flick va prometre treure molt més suc d'una plantilla a la qual semblava que se li havien fos els ploms. Sense grans canvis, a banda d'un Dani Olmo que, entre problemes amb la seva inscripció i les lesions, només ha superat en tres ocasions els 80 minuts en els 23 partits que ha jugat, i Pau Víctor, l'alemany ha sabut dotar d'identitat l'equip. En poc temps el Barça ha passat de tremolar en les grans cites a derrotar sense pietat conjunts com el Reial Madrid o el Bayern aquesta temporada.