El títol Tots els dies arriben té alguna cosa d’amenaça. I quan en la primera escena ens parlen d’un sopar familiar ja està clar que, malgrat una entrada de comèdia amb petits tocs d’humor, la tragèdia està en camí. L’obra d’Iñaki Garz s’inscriu, doncs, en el subgènere del teatre de taula parada, en aquest cas molt ben parada, i és ben cert que complexi tots els requisits que cal exigir per fer caminar la trobada de dos germans allunyats des de fa temps i les seves dones al voltant d’una quiche d’espinacs, un pastís de formatge i diverses ampolles de vi i altres espirituosos en una acarnissada confrontació que esquitxarà tots plegats.