«¡Ah, la mirada de Medusa del poder! Qui li hagi mirat una vegada la cara, ja no en pot desviar els ulls, en queda encisat i captiu»

El resultat lògic d’un cicle electoral nefast, com el que ha patit ERC, és l’assumpció de responsabilitats. Per això han plegat Pere Aragonès, Marta Rovira i Sergi Sabrià. Immediatament, les mirades s’han dirigit cap a Oriol Junqueras, que tot i que continua inhabilitat, se’l considera l’inspirador de la línia política del partit. Junqueras, però, està encaparrat en tornar a la política institucional, i creu que té dret a intentar allò que la justícia espanyola, fins ara, li ha impedit. Sembla que, respecte d’això, volia una decisió immediata, però la direcció del partit –on la divisió és ben palesa– ha decidit convocar un congrés al novembre, amb marge perquè sorgeixin alternatives.

La victòria en vots i en escons de Salvador Illa a les eleccions de diumenge va ser clara, però no suficient per esclarir els dubtes sobre amb qui formarà govern, fins al punt que aquest dilluns el candidat de Junts, Carles Puigdemont, ha oficialitzat que no vol tirar la tovallola encara i que intentarà també presentar-se a la investidura. En una compareixença de premsa des d’Argelers, l'expresident de la Generalitat ha assegurat que es veu “amb opcions” d’aconseguir “una majoria més àmplia que la de Salvador Illa”. Per la seva banda, el PSC s’ha reafirmat que Illa és l’únic president possible i que obrirà converses amb Esquerra i els comuns. Qui té, doncs, més opcions de ser president?

1. Els meus avis, que van haver d’anar a la guerra allà on els va tocar, no van votar per primera vegada fins que van tenir 65 anys. Per triar la composició del Parlament de Catalunya, tan sols van arribar a fer-ho la primera vegada, el 1980. Cada vegada que em convoquen a les urnes, hi vaig també per ells. Per tots els que haurien volgut viure en democràcia i els van cisar tota una vida de llibertats. 

Tot és susceptible d’empitjorar, i la inquietant inclinació de la política al suïcidi és una màxima imprescindible per entendre la política espanyola.

Els fets del 2017 han deixat ferides. Encara couen. La repressió va ser dura i s’ha allargat. Va generar una forta distància entre catalans. També van ser sagnants –i tampoc s’han resolt– les divisions dins l’independentisme. Tot això és un llast que arrosseguem. I no hi ha vent de popa: només cal veure l’ambient internacional enrarit per la suma de pandèmia, guerres i crisi climàtica. Hi hem d’afegir els problemes autòctons d’una barca catalana que fa temps que no reparem. Problemes com els de l’educació, la sanitat, la gestió de la immigració, el retard en la incorporació d’energies renovables, la manca d’habitatge assequible, el turisme necessari però excessiu... Se’ns acumulen els pesos morts, la línia de flotació està en perill.

Al PSOE expliquen que la decisió de Pedro Sánchez de posar en quarantena la seva presidència respon a una crisi personal i no a cap càlcul polític. Aquesta argumentació, però, té una falla. I és que des del moment que Sánchez comunica aquesta crisi a la ciutadania mitjançant una carta, la converteix automàticament en un fet polític, en realitat un fet polític amb unes conseqüències extraordinàries.

La campanya electoral de Junts per Catalunya en aquestes eleccions no té secret: es diu Carles Puigdemont. L'expresident és la imatge i el missatge –fins i tot la seva fotografia serà a les paperetes–, ja que el partit està convençut que el seu líder no només compacta el seu electorat més tradicional sinó que pot ser un reclam de mobilització per al conjunt de l'independentisme. Per aquest motiu en el primer míting a Argelers (Catalunya del Nord), ja s'ha entrevist l'estratègia que seguiran els juntaires almenys en aquesta primera etapa de la campanya: plantejar les eleccions com un dilema entre Puigdemont i Salvador Illa, el candidat del PSC que ara lidera les enquestes.

En l’entrevista que li hem publicat aquest cap de setmana, Carles Puigdemont ha presentat la seva llista de la compra: canvi del sistema de finançament, compliment de les inversions estatals pressupostades, regulació i gestió de la immigració, reforma de l’administració, atenció preferent a la situació de la llengua catalana, la sanitat, l’educació… Són objectius de tota la vida, ara més urgents perquè som vuit milions, i en els que podria coincidir amb una gran majoria del pròxim Parlament, siguin quins siguin els resultats. Fins i tot Salvador Illa ha admès que l’actual finançament no és just. Una altra cosa, esclar, és el subtext de guanyar sobirania per a Catalunya que acompanya cada proposta del candidat a l’exili, i aquí és on comencen les divisions.

A Catalunya tenim tantes excuses per no fer el que hem de fer... Sempre hi ha un greuge, un entreteniment o una idea superior, un objectiu inabastable o una obligació minúscula que transforma la realitat en un tràmit que perd interès. A l’ambient hi ha un cansament paralitzant, un desastre que aguaita, una valoració justiciera, moltes mirades de reüll. I així, amb un no fer res sense parar, fa set anys que es va proclamar una independència fallida que no es van creure ni els que la proclamaven i que continua determinant accions, objectius i aliances polítiques. 

Hi ha gent que diu que Salvador Illa no està fent una bona campanya. O que se li farà molt llarga. Però potser oblidem que, encara que no ho sembli, la campanya electoral no ha començat. Som a les setmanes prèvies, i si en aquest preludi Illa ha decidit reservar-se i piular poc, deu tenir les seves raons. La primera, òbvia, és que és el favorit de les enquestes, i qualsevol manual electoral diu que qui té avantatge s’ha de mostrar conservador. Són Aragonès i Puigdemont els qui s’han d’arriscar i sobreactuar. I els Comuns, que paguen el mal moment de Sumar. I la CUP, que viu un moment confús. El PSC no necessita la proactivitat. En té prou amb dues propostes en negatiu: que s’acabi el Procés, en clau catalana, i que no torni el PP, en clau espanyola. Quan comenci la campanya de debò, Pedro Sánchez desembarcarà a Catalunya per recordar als electors que ell és l’únic dic de contenció d’un govern de PP i Vox. Que ell és la garantia d’aquesta cursilada (i aquesta fal·làcia, també) anomenada el reencuentro. També desembarcarà Feijóo i li replicarà titllant-lo d’aliat de Puigdemont. Perquè el president exiliat és la bèstia negra de la premsa de Madrid (i n’està encantat, d’aquesta etiqueta).

El calendari és el següent: el 21 d’abril seran les eleccions basques, el 12 de maig les catalanes, el 9 de juny les europees i el 5 de novembre les mundials. Trump hi va amb tot: “Si no surto escollit, pel cap baix hi haurà un bany de sang general. Hi haurà un bany de sang al país”. El president que el 2021 va enviar la gent a assaltar el Capitoli és el candidat que el 2024 anima a prendre les armes en un país on hi ha més armes que persones. Trump amenaça com la gent de l’hampa: si no em deixeu guanyar, aquesta vegada no ens quedarem a casa, i tinc uns amics que s’ho prendran molt malament.

1. En l’anàlisi política de vol gallinaci s’ha imposat la moda d’afirmar que la clau del resultat de les eleccions del 12 de maig raurà en la xifra d’abstenció. O per dir-ho amb el got mig ple, que dependrà del grau de participació. No m’ho sembla. Agafem només l’exemple del que ha passat en les dues últimes eleccions al Parlament, que, precisament, han estat en les que més gent va anar a votar (2017) i en les que més gent es va quedar a casa (2021). El dia que va haver-hi més participació de la història (un 79,04%) va guanyar Ciutadans. Inés Arrimadas va arreplegar 1.109.732 vots que li van suposar 36 escons. Li van servir, tan sols, per ser cap de l’oposició. Avui, ja no viu a Catalunya, ha abandonat la política i, segons els experts en demoscòpia, Ciutadans podria quedar-se sense cap diputat al Parlament set anys després del seu èxit més sonat. Aquella manera d’aglutinar el vot útil per frenar l’independentisme ara ja no cal, perquè l’embranzida sobiranista ha quedat frenada per l’atzagaiada de l’Estat i per un seguit de gols en pròpia porta fruit d’uns lideratges tan tebis, o tan covats, que ni són lideratges ni són res.