Els inicis de la humanitat estigueren marcats pel Sol. La gent treballava ‘de sol a sol’ per poder guanyar-se un jornal, paraula que deriva de l’adjectiu llatí ‘diurnus’ (‘diari’). En fer-se sedentàries, diverses cultures de l’antiguitat ja es proposaren seguir els moviments de l’astre rei per tal d’organitzar-se millor. Ho feren mesurant les seves ombres amb un pal clavat a terra. En grec, aquest pal es coneixeria com a gnòmon, d’on prové el terme ‘gnomònica’, l’art de construir rellotges de sol. S’iniciava així el procés per domesticar el temps. A nosaltres aquell invent astronòmic ens arribaria amb el nom de rellotge també a partir d’una altra veu grega, ‘horológion’ (‘indicador d’hores’).

El canvi a l’horari d’estiu entrarà en vigor a la matinada de dissabte a diumenge, quan a les 02.00 hores els rellotges s’avançaran fins a les 03.00. Es tracta d’una pràctica cada vegada més qüestionada, però que continuarà vigent com a mínim fins al 2031 després que la Comissió Europea hagi renovat automàticament el calendari.

El temps és or, sens dubte, i si es vol un Rolex per mesurar-lo, encara més. I per raons no només relacionades amb el preu, que també, sinó, literalment, pel temps que podeu trigar a comprar-vos-en un de nou. Això, si us el podeu arribar a comprar mai. Perquè encara que tingueu tots els diners del món, ser-ne propietari no és tan senzill com bufar i fer ampolles. No és possible, per exemple, entrar en una de les botigues distribuïdores oficials a Barcelona, al passeig de Gràcia, o a Bond Street, al centre de Londres, i sortir-ne amb 9.000, 30.000 o 60.000 euros menys al compte corrent –depèn del caprici– però, almenys, lluint un Rolex al canell.