Els meus pares estan separats. Hi estan d’ençà que jo era molt petita, de manera que no puc dir que arrossegui cap trauma d’aquest episodi. Tot va passar quan encara em mancava la consciència justa per saber que la meva vida havia canviat i per qüestionar-me si seria pitjor. Així que ara no tenc cap record de quan estaven junts amb el qual poder comparar la relació que tenim avui dia tots tres. Tanmateix, no estic segura que –si en tingués, de records– desitjaria que tot hagués estat diferent. Som una família normal (que no normativa): tenim un grup de WhatsApp tots tres, de tant en tant feim un dinar o un cafè plegats, l’un em demana per l’altre –i viceversa–, i entre ells es demanen ajuda i favors quan ho necessiten. A banda de jo mateixa, sé que tenen algunes poques coses en comú. Comparteixen certes maneres de fer i de veure la vida. I potser és per això que, casualment i sense saber-ho, tots dos varen decidir deixar de fumar el mateix dia, després de prop de quaranta anys enganxats al tabac.

Abans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

Recollir els infants a la sortida de l’escola i rebre respostes en format monosíl·lab sobre com els ha anat el dia és la realitat de moltes famílies. A la pregunta de com ha anat l’excursió l’infant li dedica un “bé”, i així en qualsevol de les situacions possibles: la classe d’anglès, la presentació dels amfibis o l'extraescolar de patinatge. Aquestes respostes curtes són un clàssic impenetrable per a les famílies amb ganes de saber més de les vivències diàries dels seus fills.

Quan neix el primer fill, molts pares senten la necessitat de donar exemple. Comencen a fer sistemàticament coses que abans no feien gaire sovint (o mai). Veuen menys la tele i se’n van a dormir més d’hora (o almenys ho intenten). S’esperen davant del semàfor vermell i no travessen el carrer fins que no surt el “senyor verd”. Intenten menjar més sa. Deixen de beure alcohol o de fumar, almenys dins de casa. Mengen a taula, tots junts com una família, i no al sofà davant de la tele. Intenten no dir paraulotes. Recullen la roba bruta de terra i endrecen una mica la casa. Es renten les mans abans de menjar (o ens volen fer creure que, quan no tenien fills, es rentaven sempre les mans?). Passegen més pels parcs i juguen menys a videojocs. A les botigues, si van amb el nen, diuen més sovint “sisplau” i “gràcies”. Cuinen una mica més a casa i redueixen el consum d’ultraprocessats, sobretot dels més repugnants. Per postres hi ha cada cop més fruita i menys dolços i natilles. En uns mesos, rentar-se tots junts les dents es convertirà en una important celebració familiar.

Encara que la parentalitat (sobretot al principi) ompli les 24 hores del dia, una mateixa, un mateix, continua existint, i mereix i necessita cuidar-se. Això vol dir poder estar sol i, també, junts (en parella, sense canalla) de tant en tant. Afegint el temps que els pares haurien de destinar a les criatures que han dut al món segons els nous models de criança, la nostra manera d’entendre el jo (l’individu adult) ara i aquí planteja aquest problema tan del segle XXI i tan del Primer Món, un dilema que els nostres avis o gent d’altres indrets del món no entendrien. No només el progenitor té aquesta necessitat de soledat i d’una mínima intimitat conjugal, sinó que també vol que els fills entenguin aquest dret dels pares a voler, de vegades, gaudir de moments en què cultiven interessos individuals o fan coses d’ells dos, no de família; el dret a mantenir un entorn i una agenda que no tinguin a veure, per força, amb el monotema. Ni que sigui per agafar forces per tornar-s’hi a posar.

"Crec que la Julieta no se m’assembla gens. El gran misteri és a qui s’assembla: no s’assembla a ningú!", explica Laia López Arboleda de la seva filla. Tampoc al seu pare, Álvaro Negrón, que és peruà. "Sempre parlem del gran misteri de la Julieta perquè té unes faccions molt curioses que, a priori, podria semblar que provenen de la banda del Perú. La gent, d'entrada, no saben que té un pare del Perú, però quan ho saben diuen: "Ah, d’acord". Però després veus l’Álvaro i, justament, no té cap facció de la Julieta d’aquestes que podrien ser més exòtiques", afegeix.