Viatjar en el temps, una dèria que els humans hem somiat per pa i per sal va ser possible gràcies a Studium. Per començar, varen canviar el seu cau per l’església de la Mercè consagrada el 1661 –res no és casual–, el temps en què tots els compositors que conformen la nòmina de protagonistes d’aquest concert estaven escrivint totes les peces que vàrem poder escoltar dilluns passat. Per altra banda, ho feren amb una configuració que molt probablement seria molt semblant a les del segle XVII, dos violins, Ramon Andreu i Bernat Martí; un violoncel, Rosa Cañellas; un orgue, Pedro Aguiló, i dues sopranos, Irene Mas i Raquel Ribas. No calia tancar els ulls, ni pujar al DeLorean del doctor Emmet 'Doc' Brown, ni entrar dins la màquina que va imaginar H:G. Wells, com tampoc ni tan sols que els músics de la petita orquestra de Studium Aureum, dirigits per Carles Ponseti, emprassin instruments d’època. Tot era molt més senzill, tan sols escoltant vàrem poder gaudir d’un saborós i abundant passeig pel barroc italià. Amb tan petit esforç ens trobàrem amb fins a deu músics coetanis i compatriotes. S’inicià la vetlada amb Girolamo Frescobaldi, amb Canzon seconda, per a dos violins i continu. Ja des dels primers acords va ser suficient per saber que el teletransport havia estat un èxit. Per si hi havia dubtes, s’hi afegiren les dues sopranos per interpretar el Salve nobilísimo virga Jesse, de Michelangelo Grancini, i així successivament feren acte de presència, Dario Castello, Giovanni P. Cima, Salamone Grassi i Arcangelo Corelli, entre d’altres.

Studium Aureum inaugura nova temporada i una formació corregida i augmentada, com és ara amb prop de setanta components a sobre de l’escenari, entre cantaires, músics, solistes i, naturalment, el director. Carles Ponseti, el músic silenciós. La peça elegida té també prou elements d’especial interès, tot i que, essent una peça de Mozart, no figura als programes habitualment. Davide penitente K 469 és una cantata que li va encarregar la Tonkünstler-Societät (Societat de músics) de Viena, amb motiu de la Quaresma. Corria l’any 1785, un any prou atrafegat pel geni, durant el qual va signar fins a setze obres, entre les quals trobam tres concerts per a piano, una sonata per a piano i violí, un quartet per a piano i cordes… i ja sabem que la música religiosa no estava entre les seves preferències. Una bona raó per manllevar el Kyrie i el Gloria a la seva inacabada, ves a saber per què, Gran missa en do menor K.427. Potser per això hi ha tan escasses interpretacions. La selecció àurica, per tant, i com en tantes ocasions, té valor afegit.

L’adeu de Rossini va servir com a comiat per a la temporada de la Fundació Studium Aureum. Un encomiable comiat, de gran dificultat. És la Petite Messe solennelle, de Gioachino Rossini. Un punt final al seu envejable currículum, tan peculiar com la seva pròpia existència, que quan es trobava al punt més alt de la fama i prestigi, tenia trenta-set anys i acabava d’estrenar l’òpera Guillaume Tell, va dir fins aquí. Va trigar ni més ni menys que altres trenta-quatre anys per dedicar el seu inabastable talent a compondre una altra obra de gran magnitud. Mentrestant, havia fet algunes composicions per a piano, tan sols per ser interpretades a ca seva, tot i que el més important de la jornada sempre eren els exquisits àpats amb què delectava els seus convidats. Com a bon vivant, la seva gran vocació, que va exercir al llarg de tota la seva vida, l’exquisidesa formava part indissociable del seu tarannà i la prova d’aquesta afirmació, que no és altra cosa que una evidència, la tenim amb aquesta darrera gran peça que va signar el músic i sibarita. Una missa, que tenia més a veure amb l’òpera que amb la música sacra. Rossini va escriure una primera versió per a dos pianos, harmònium, quatre solistes i vuit cantaires, o sigui dotze, com els apòstols, tot i que posteriorment la va orquestrar amb idèntic resultat. Magistral. A la partitura ja ho va anunciar: “Bon Déu encara que he tractat d'escriure't aquesta música sacra, ja saps que jo vaig néixer per a l’òpera còmica…”.

Si dins el món de la música la lletra predominant, més coneguda, reconeguda i utilitzada és la bé majúscula, en honor de Beethoven, Bach i Brahms, caldria no oblidar la essa, en comptes de Strauss, Schönberg, Shostakóvitch, Schubert, Schumann i Stravinski, per exemple. Aquests dos primers varen ser els protagonistes del segon concert de la temporada de la Fundació Studium Aureum. La formació, per a l’ocasió, va intervenir sense el cor i fins i tot sense el director, Carles Ponseti, però, en canvi, l’orquestra va incorporar tres membres de l’Ensemble Praeteritum, per a finalment quedar dos violins, el de Pablo Suárez i Ramon Andreu; dues violes, Alícia Salas i María José Gómez de la Vega; dos violoncels, Aldo Mata i Dmitry Struchkov, i un contrabaix, el de Xisco Aguiló. Per una altra banda, els subjectes passius de la vetlada, els esmentats Strauss, Richard, per descomptat, i Schönberg, amb dues peces amb tants punts en comú que fins i tot no resultaria estrany, en algun moment molt determinat de la Metamorfosi de Strauss escoltar algunes pinzellades de la Nit transfigurada, de Schönberg, però també de la Marxa fúnebre de l'Heroica, de Beethoven, o de l’Adagietto, de Mahler. Una selecta mixtura amb el segell de qui la signa, un calidoscopi musical en el qual tots els instruments semblen tocar cadascun pel seu vent, com si llegissin una partitura diferent i amb un resultat extraordinari en la versió per a septet, que de la mateixa manera interpretaren els components de la barreja. Tot plegat, excepcional aquest lament de Strauss compost quan va veure, a vuitanta-un anys, com les bombes esbucaven el seu temple musical, el Hoftheater de Munich. A la partitura, a la darrera part, quan la semblança la trobam en la Marxa Fúnebre, Strauss va escriure en lletres majúscules, IN MEMORIAM. De qui? De Beethoven? De què? De la misèria humana? També.

Tan sols de veure la llista de noms que conformen el programa del darrer concert de la Fundació Studium Aureum, quedava clar que dolent no podia ser. Hi trobam, per ordre d’aparició: Robert Schumann, Clara Wieck Schumann, Fanny Hensel Mendelssohn, Anton Bruckner, Johannes Brahms –que no pot faltar a qualsevol lloc i circumstància on habitin els Schumann– i, per acabar, Hugo Wolf. Una col·lecció de noms il·lustres que, d’alguna manera, són suficientment representatius del Romanticisme i que indiscutiblement estructuren un calidoscòpic panorama de la història del moviment i més concretament pel que fa referència a l’epígraf dels 'liederistes', no sense l’aquiescència de Schubert, i una mica menys de Mahler, entre d’altres.