Miro i remiro els extraordinaris retrats fets per la fotògrafa Maria Espeus l'any 1982, exposats a la cocteleria Dry Martini de Barcelona (Javier de las Muelas, el seu propietari, és, de fet, un dels retratats). Es tracta de persones que fa 42 anys havien adquirit, per raons diverses, una determinada notorietat als seus respectius àmbits: la música, la literatura, la pintura, les arts escèniques, la comunicació... Alguns van tenir una trajectòria ascendent, una carrera sòlida i fructífera. Altres, no tant. Altres, no gens –el destí és juganer, i el talent, de vegades, resulta només una il·lusió efímera–. Aquests retrats m'interessen també per una raó personal. L'any 1982 un servidor de vostès tenia 18 anys. A finals d'estiu, tot just el dia que va morir Grace Kelly en un revolt de Mònaco, el dimarts 14 de setembre, em vaig traslladar a Barcelona per cursar estudis universitaris. Les diferències entre la Granja d'Escarp i el barri de Sant Gervasi on vaig anar a parar eren importants, òbviament, però per qüestions que el lector potser no s'imagina: el Segrià de fa quatre dècades era llavors una realitat econòmicament emergent, vigorosa, mentre que la Barcelona del 82 era pura decadència. L'exportació de la fruita a Alemanya i als països escandinaus estava generant fortunes (res a veure amb els preus irrisoris de l'actualitat), mentre que a l'àrea de Barcelona el teixit productiu, especialment l'industrial, perdia pes d'una manera dramàtica. La imatge d'aquells octogenaris que regentaven els colmados de l'Eixample amb una bata llardosa i una caixa registradora prehistòrica ho deia tot. El turisme només era testimonial. Per redreçar tot allò calia alguna cosa semblant a un miracle. Va arribar quatre anys més tard, exactament el 17 d'octubre del 1986, gràcies a la intercessió providencial de Juan Antonio Samaranch. La resta és prou conegut: l'èxit dels Jocs Olímpics del 1992 ho va canviar tot. Per a bé i per a mal, evidentment. Sigui quin sigui el judici de valor que en fem, l'abans i el després resulta indiscutible.

La pandèmia va canviar per sempre l’economia, però més a escala geopolítica que no pas en el dia a dia dels ciutadans. El teletreball s’ha consolidat, però no és majoritari i el turisme continua sent un motor de creixement. En canvi, la UE i els EUA han emprès canvis substancials per enfortir la seva capacitat productiva.