És un ametller més. Un dels milers que s’escampen per la geografia mallorquina i n’han definit el paisatge i, per tant, també la cultura i identitat des de fa segles. En concret, des de finals del XVIII. Passat pel filtre de Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955), emperò, és moltíssimes altres coses, sense deixar de ser, precisament, un ametller. És una figura escultòrica, que remet a una presència humana, potser el cos nu d’una dona, i alhora és una espècie de zombi, un vestigi anònim i oblidat: una part de les restes que deixa la catàstrofe de la Xylella fastidiosa al camp mallorquí. És una relíquia, i també un vaticini, que costa distingir si prové del món oníric o del real.

Era l’any 1991 quan al casal Solleric s’inaugurava l’exposició que suposaria la consagració internacional de Toni Catany. Sota el títol de La meva Mediterrània, el llucmajorer havia teixit el relat de la seva fascinació per un entorn que havia retratat de múltiples maneres i perspectives al llarg dels anys i que havia esdevingut un dels eixos vertebradors de la seva obra. Aquell projecte viatjà primer al Palau Robert de Barcelona i posteriorment al FotoFest de Houston, i es convertí en una de les fites expositives de la trajectòria de Catany. Ara, trenta-quatre anys després, el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany està a punt d’inaugurar una revisió d’aquella mostra que incorpora algunes novetats.

Pot l’obra d’un únic fotògraf servir de definició d’allò que significa l’acte de fotografiar, amb tota la seva complexitat i tota la seva magnitud? És possible a través d’una única trajectòria teixir totes les transformacions i totes les implicacions que conté una determinada forma d’art? Tenen cabuda dos segles d’història i centenars de visions i perspectives en un únic relat? El “sí”, que respon a les tres preguntes, es troba, des d’aquest dissabte 12 d’octubre, en forma d’exposició al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC) de Llucmajor: Toni Catany. Una història de la fotografia és no només una exhibició antològica de l’obra del llucmajorer sinó, sobretot, una reivindicació de la fotografia com la forma més completa de mirar.

El Centre internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC) acollirà, des del 20 de setembre fins al maig del 2025, l'exposició 'Viatge a un món oblidat' del fotògraf Jordi Esteva. Comissariada per Laura Terré, es tracta d'una exposició "antològica i multidisciplinària" que recorre els entorns fotografiats per Esteva al llarg de la seva trajectòria professional.

Diu el fotògraf Joan Miquel Ramírez-Suassi que ja fa temps que volia traslladar a un lloc imaginari totes les seves obsessions i inquietuds, entre les quals es troben el racisme, la pobresa i tot allò que succeeix als límits de la societat. “Són les coses que em criden l’atenció, com la gent que viu al carrer”, explica, “que és un tema que ha fet molta altra gent, però jo pens que és important, m’agrada retratar aquestes persones, que n’hi ha milions, que duen dins una bossa tot allò que tenen, i viuen així, al carrer”. 

Els lligams de la fotografia amb altres disciplines són gairebé infinits, com bé saben a la Fundació Toni Catany, des d’on les pròximes setmanes s’impulsaran diferents projectes que connecten l’obra del fotògraf llucmajorer amb l’obra d’altres fotògrafs i amb la literatura de Josep Pla, entre d’altres. Tanmateix, un dels vincles més estrets i que més s’ha explorat des del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany és el que relaciona fotografia i arquitectura, com bé demostra l’exposició que connecta ambdues disciplines a partir de la col·lecció de l’arquitecte Josep Lluís Mateo i que estarà oberta fins al pròxim diumenge. És en el marc d’aquesta exposició, de fet, que aquest divendres, 13 de setembre, es duran a terme unes Jornades d’arquitectura i fotografia on es reflexionarà sobre els infinits vincles entre ambdues. 

Al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, organitzat pel Servei d'Activitats Culturals de la UIB, Joan Valent, juntament amb Joan Martorell a l'electrònica i el quintet de corda format per Smerld Spahiu i Carlota Coll, als violins, Hanga Feher, a la viola, Llorenç Rosal, al violoncel, i Joseph Szafranski, al contrabaix, varen ser els protagonistes de la presentació del nou enregistrament del compositor algaidí. Un heterogeni recull de peces que foren una altra cosa i amb el temps, la mestria i el caliu de Valent, han quedat reconvertides en aquest Renéixer que dona nom al conjunt, juntament amb altres creacions de nova factura. Un conjunt polièdric, polimòrfic i polifònic, per moltes i variades raons, des de les estructures melòdiques fins als motius que han generat les diferents composicions, passant per la configuració dels instruments necessaris per executar cadascuna de les peces. Valent, amb el micròfon en mà, abans de cada interpretació explicava els orígens i les causes que havien generat les diferents històries que anaven sorgint, de la mateixa manera que, amb tan idèntica intensitat com generositat, repartia mèrits a qui corresponia, ja fos tant a Joan Martorell com a Tolo Prats, autors d'alguns dels arranjaments, o a Jon Zabala, compositor de Rebirth, contemporània, agosarada i interpretada per Smerald Spahiu i Joan Martorell.

Quan fa trenta anys que qualcú fa de compositor, és lògic i comprensible que hagi perdut el compte de la quantitat de cançons que ha compost. Si també l’ha perdut del nombre d’àlbums que ha publicat, no és que només faci feina d’això, és que s’hi ha dedicat, i ho continua fent, en cos i ànima. És el cas del músic Joan Valent, que aquest divendres farà un primer tast en directe del seu darrer treball, ‘Renéixer’, un projecte que tot just ha acabat d’enregistrar i que no es publicarà fins al pròxim mes d’octubre.

“Quan mir a través de la càmera establesc un diàleg amb allò que veig. És un camí d’anada i tornada: la fotografia m’obliga a dialogar amb l’entorn i amb mi mateix”. Alberto García-Alix (Lleó, 1956) és segurament un dels fotògrafs més reconeguts de l’underground i el món artístic a l’estat espanyol. Especialista en el retrat en blanc i negre, l’any 1999 va rebre el premi Nacional de fotografia. García-Alix no ha deixat mai l’analògic i ha mantingut, al llarg de trenta anys, la mirada, crua i poètica. La seva és una fotografia que és document dels canvis socials i culturals des de la dècada dels 70 a l’Estat, a partir d’una òptica autobiogràfica i sempre oposada als estereotips. Mantenim una conversa amb ell just abans que es desplaci a Palma per participar en les Trobades Fotogràfiques, una proposta del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany i la Fundació Juan March, en col·laboració amb els companys de professió Horacio Fernández i Toni Amengual, i també per impartir un taller al CIFTC de Llucmajor.

El fotògraf, creador audiovisual, escriptor i editor, Alberto García-Alix (León, 1956), serà un dels grans protagonistes de Les Trobades Fotogràfiques que la Fundació Juan March Palma i el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany organitzen a Palma el pròxim cap de setmana. A través d'una nota de premsa han detallat que el guanyador del Premi Nacional de Fotografia durà a terme una xerrada i impartirà un taller de creació.

A un carrer d’una ciutat qualsevol, una filera de persones camina sota la pluja com si fossin un únic organisme. Cadascú du el seu paraigua i tots són exactament iguals, negres i de la mateixa mida, tot i que per les diferents alçades dels seus portadors conformen una espècie de joc de composicions que acaba en un element més que sorprenent: a terra, just a la part de davant de tots ells, s’hi troba una fletxa blanca marcada a l’asfalt que sembla indicar-los el camí per on anar. Més que la fotografia d’un fet curiós i inesperat, aquesta instantània d’André Kertész sembla gairebé una acció performativa, un acudit o un microrelat. I és probablement per això que Matthieu Rivallin, comissari de l’exposició Lartigue & Kertész: Un pas al costat, que tot just s’ha inaugurat al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, la qualifica com una de les millors fotografies que ha vist mai.

Hi ha objectes quotidians que contenen infinites històries, que condensen moments concrets i trajectòries senceres. N’és el cas d’una postal enviada ara fa quaranta anys, amb una imponent fotografia d’un ca que el remitent va voler modificar: hi va incorporar una espècie d’os a la boca de l’animal, fet amb un bocinet de paper enganxat a través d’un tall executat amb destresa a la postal, i que afegeix certa simpatia a la imatge. L’autor d’aquesta intervenció començava l’escrit amb un “Benvolgut Toni” i deia al destinatari que estava molt content d’haver rebut noves seves. “Podrem anar a veure junts la Maria del Mar”, li proposava, fixant les coordenades de la pròxima trobada d’ambdós que s’havia de produir poc temps després a París. Aquesta correspondència no seria res més que això, un intercanvi postal, si no fos perquè qui la signava l’any 1984 era Miquel Barceló i qui la va rebre va ser Toni Catany. És un de tants objectes que certifiquen que, a més de mútua admiració, entre aquests dos artistes hi va haver una llarga amistat i un constant compromís amb l’art.

Maria del Mar Bonet actuarà el pròxim 15 de març al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, a Llucmajor, acompanyada de Dani Espasa i Borja Penalva. El concert, segons han informat des de l'organització, és la cloenda del programa d'activitats organitzades al voltant de l'exposició Registrar, mirar, recórrer. Tomàs Monserrat i les fotografies de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

Si sou a Mallorca, o si hi heu de venir, no hauríeu de deixar perdre l'ocasió de visitar el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, un equipament cultural de molt alt nivell (però amb un plantejament volgudament divulgatiu i, per tant, per a tots els públics) que es va inaugurar el passat mes de març i que d'aleshores ençà està a ple rendiment. El passat mes d'octubre es van complir deu anys de la mort de Catany, i era impossible commemorar aquesta efemèride de millor manera que convertint en una feliç realitat aquest centre que el fotògraf va somiar però no va poder veure amb els ulls d'aquesta existència.

El fotògraf argentí Humberto Rivas (1937-2009) té una cita amb el seu amic, el també fotògraf Toni Catany (1942-2013). Serà a Llucmajor, a partir del 14 d’octubre, quan farà deu anys justos de la mort del llucmajorer, i serà la data que obrirà una gran exposició de l’obra d’Humberto Rivas que està acabant de preparar el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC).

El Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC) es va omplir aquest dimarts per acollir la conferència El proceso creativo de una reportera, de la fotògrafa documental Cristina García Rodero, un acte organitzat en col·laboració amb la UIB que s'emmarca en el programa Transferències del CIFTC.

El fotògraf mallorquí Toni Catany (1942-2013) va morir sobtadament fa deu anys sense veure materialitzat el seu somni d’un centre internacional de fotografia a la seva localitat natal, Llucmajor. Catany s'estimava molt aquell projecte, per al qual donava el seu habitatge. El procés havia començat el 2008 i Catany havia aconseguit una subvenció de 4,3 milions d’euros. Però la carregosa burocràcia d’un conveni publicoprivat amb el Govern de les Balears inèdit fins aleshores va allargassar el procés fins a la passada primavera. “Quan vam tenir el finançament, vam creure que en quatre anys ho tindríem fet, érem innocents”, afirma Toni Garau, marmessor del llegat de Catany juntament amb el poeta Miquel Bezares i director del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany. El Centro Nacional de Fotografia espanyol previst a Sòria encara és un projecte, i a Catalunya, terra de grans fotògrafs on Catany va desenvolupar la seva trajectòria, no hi ha un equipament equivalent: per tant, aquesta inauguració és a tot un bon exemple i hauria de potenciar el treball conjunt entre Catalunya i les Balears.

El fotògraf Michael Kenna, britànic instal·lat als Estats Units, és un dels principals exponents de la fotografia de paisatge contemporània. Amb el fotògraf Toni Catany, s’admiraven i respectaven mútuament, tot i que no es varen conèixer mai. Ho conta Alain d’Hooghe, el comissari, juntament amb Antoni Garau, de la primera gran exposició del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC): Confluències, una mirada a l’obra de dos fotògrafs de camins i llenguatges diferents, però amb una sensibilitat exquisida compartida. Siguin imatges en blanc i negre o en color, natures mortes o cossos nus, més o menys oníriques, les d’ambdós autors són imatges suggerents, evocadores. La força i delicadesa de les fotografies atrapen els ulls de l’espectador.

El mateix any que en farà deu de la mort del fotògraf llucmajorer, el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC) obrirà les portes. A la fi. Serà el diumenge 19 de març amb portes obertes a tothom, només un dia després de la inauguració institucional. La correguda cap a l’esperada obertura va començar dijous passat, quan el Govern i la Fundació Toni Catany (FTC) varen firmar el conveni de col·laboració publicoprivada, una firma que clou un viatge que, per molts, s’ha fet massa llarg. Ja fa 15 anys –Toni Catany encara era viu– que aquest projecte va començar a gestar-se:convertir la casa de Llucmajor on va néixer en un centre internacional de fotografia era un desig de l’artista, considerat un referent de la fotografia contemporània i amb presència arreu del món. El centre, obra de l’arquitecte Josep Lluís Mateo i situat a l’espai que ocupaven les cases de Toni Catany i de Tomàs Monserrat –també fotògraf–, ja és una casa per a tothom.