Se’ns acumulen els sentiments. Potser la força d’un sentiment era això. No tant una intensitat difícil d’explicar com una barreja de sentiments contradictoris que necessiten molta força per aguantar-los. Després de l’èxtasi –que era un senyal– d’Eibar, la decepció del partit contra l’Osca. I quan marxàvem cap a casa tristos per un 0-0 que més que un resultat és una filosofia, el nostre entrenador ens remata amb la pitjor roda de premsa de la història.

No em fa gens de por la intel·ligència artificial: tot el contrari. Necessita regulació –ja s’hi està treballant– i és més part de les solucions que no pas dels problemes que com a societat tenim plantejats. El futbol no hauria de ser una excepció tot i que massa sovint i en massa temes ho és. I si parlem de l’Espanyol, encara més. Fa unes setmanes llegíem que el club havia arribat a un acord amb l’empresa d’Esteban Granero (per cert, un dels futbolistes més intel·ligents que hem tingut) per aplicar la IA a la direcció esportiva. La temptació de fer un acudit fàcil sobre la necessitat de buscar en les màquines el que no trobem en les persones és tan fàcil que m’abstindré de fer-la.