El temps que comparteix la parella abans de tenir fills és de qualitat, es pot dedicar tota l’atenció a l’altre, i a més cada persona té el seu propi espai. Però amb l’arribada dels fills els moments de connexió solen quedar reduïts a la mínima expressió, i si no es busquen estones per estar i fer de parella, no apareixen. És fàcil entrar en la voràgine –responsabilitats del món adult, tasques de casa, visites al pediatre, reunions, gestió d’extraescolars, etc.–, que instaura la distància amb la parella. “Haurien de saltar les alarmes quan ja no tens ganes de compartir o de dir-li res, si es redueixen considerablement els moments de riure plegats o si augmenten les discussions i els conflictes”, comenta Rocío Rico, psicòloga experta en sexualitat i parella. Assegura que quan el malestar supera al benestar és el moment de preocupar-se perquè alguna cosa està passant.

Fer el sopar és una tasca visible, però per poder-la fer cal que algú hagi ideat el menú en funció del que els infants han menjat a l'escola, hagi fet la compra i ho hagi facilitat. La càrrega mental és, justament, tota aquesta feina prèvia que no es veu però que és necessària. La descripció és de Paola Roig, psicòloga que fa uns dies reivindicava a les xarxes socials l'angoixa que generava en moltes dones aquesta gestió i organització de la llar. Encara és una feina que recau en elles en la majoria de parelles. Però què passa quan la parella se separa? Si la custòdia és exclusiva, la càrrega mental difícilment es divideix, però i si la custòdia és compartida?

Es va formar com a psicòloga i la sexologia no entrava en els seus plans, però va cursar un màster en sexualitat que li va obrir els ulls: "Com pot ser que ningú m'hagi explicat aquestes coses abans? A mi ningú m'havia parlat del clítoris o de la importància de mirar-se la vulva, per exemple. I amb tota aquesta informació canvia molt l'experiència", sosté Sílvia Catalán.

Com a periodista que s'ocupa del sexe i la intimitat passo molt temps escoltant experts que exalcen les virtuts d'una comunicació oberta i sincera. Per tenir bon sexe –i continuar-ne tenint al llarg del temps– les parelles han d'estar disposades a parlar-ne, diuen.

“Ei!”, ha fet ell, sincerament sorprès. I ella: “Hola...! Què fas per aquí?” És una pregunta absurda. Fa el mateix que ella. Són en un carrer qualsevol de l’Eixample de Barcelona. S’han fet dos petons maldestres a la galta. Com se saluda una exparella? Quan es van separar ja havien arribat a l’estadi de no fer-se un petó breu als llavis, sonor, per acomiadar-se. Es deien “Adeu” i sovint ni es miraven als ulls. Discutien molt i ho van deixar córrer perquè no es deixaven viure l’un a l’altre. “Tens temps? Fem un cafè ràpid? Quant feia que no ens vèiem?”, pregunta ella. I de seguida l’agafa pel braç i entren en un bar. Quant feia que no es veien? Anys, ara. Cadascú va refer la seva vida, que se’n diu. Ella es va enamorar i ara té dos nens. Ell, enamorar-se no, però il·lusionar-se sí, i ara té una nena. Es miren. No queda res de l’antic desig, de l’antiga intimitat. Res de res. No n’hi podria haver. De fet, tots dos, sense dir-s’ho, pensen ara: “Com pot ser que m’agradés tant?”

Tipa d'observar com tant ella com les seves amigues, quan es convertien en mares, portaven el pes de la criança, almenys en relacions heterosexuals i malgrat tenir parelles suposadament progressistes, la periodista i psicòloga clínica Darcy Lockman (Detroit, 1972) va decidir investigar per respondre per què es continua mantenint aquesta desigualtat de gènere. "El llibre neix de la meva curiositat per saber per què gairebé totes les dones del meu entorn estaven enfadades amb la parella perquè elles feien molt més que ells a casa i vivien de la manera que deien que no viurien. Què passa? Per què? No podia trobar-hi una resposta", explica Darcy Lockman des de Nova York en una conversa amb el Criatures. El resultat és Toda la rabia. Madres, padres y el mito de la crianza paritaria (Capitán Swing). El títol no podria ser més adequat perquè com més pàgines llegeixes més t'enfades, sobretot si ets dona, tens un home de parella i fills a càrrec. De fet, són ells els que se l'haurien de llegir, perquè el relat del pare modern i implicat s'ha exagerat molt: les dones continuen assumint el 65% del treball de cura dels fills.