L'escriptora i assagista palestina Adania Shibli (Galilea, 1974), censurada a la Fira del Llibre de Frankfurt perquè tota bona obra d’art incomoda els de dalt. El llibre tracta de la violació i l’assassinat d’una jove beduïna per part de les tropes israelianes i combina dos narradors: un psicòpata israelià amb un còlic que li engrapa l’estómac, una contracció a l’esquena i una picada a la cuixa, i una detectiva amateur palestina amb trets autistes. El resultat és una novel·la de protesta sobre els límits de l’empatia i la necessitat de corregir els errors i el desig de rectitud amb l’objectiu primer de donar veu als sense veu.

A la novel·la d’Adania Shibli Thafsir Thanawi (Un detalle menor en la traducció al castellà de Salvador Peña a Hoja de Lata) hi ha dues narracions: una està situada l'any 1949, quan una unitat militar israeliana viola en grup una beduïna en el seu campament al mig del desert; l’altra és la investigació que porta a terme una dona palestina en el present sobre els fets relatats en la primera història. És un llibre que mostra la impossibilitat de reconstruir el passat quan el passat ha estat arrasat pels conqueridors que han ocupat un territori. Que la protagonista del present se centri en una violació és pertinent i important. En les guerres hi ha moltes maneres d’aniquilar l’enemic i, encara que les dones no solen formar part del combat, s’exerceix sobre elles una violència específica, la sexual, que té efectes devastadors. Van ser les supervivents de la guerra de l’antiga Iugoslàvia les que van aconseguir que la violació fos reconeguda com a arma de guerra pel dret internacional. 

Sentiments. Des que van començar les últimes i creixents crueltats contra la població de Palestina/Israel, no soc capaç de connectar amb els meus sentiments. La meva ànima ha quedat paralitzada per la desesperança. Les paraules han desaparegut. Ja no puc parlar amb ningú, no contesto el telèfon ni he sortit del meu pis per fer res que no siguin coses relacionades amb la cura del meu fill i la feina. No soc capaç de llegir notícies ni articles d’opinió fins al final. Començo a llegir, potser durant uns segons, i després se’m perd la mirada. M’aturo un parell de dies i em pregunto com s’ho fa la gent per trobar paraules i expressar-se. Jo no en trobo.