Aquests dilluns, els pagesos catalans s'han mobilitzat a les carreteres per reivindicar millores en el sector. Ho han fet en una jornada històrica i sense precedents: han bloquejat durant 24 hores tots els passos entre Espanya i França, des d’Irun fins a la Jonquera, en una acció coordinada a banda i banda de la frontera juntament amb els agricultors francesos. La concentració, que tenia l'objectiu de pressionar els estats i la mateixa Unió Europa en plena campanya electoral del 9-J, ha acabat aquest matí de dimarts amb un missatge clar: "les mobilitzacions continuaran".

Clinc-clonc. Quant ha costat la broma? Eh? Després del viatge, les fotos, els aplaudiments. Després de tot. Sabeu què val que un tractor vingui a Barcelona? Tic-tac; tic-tac... Què? Eh? Algú té una calculadora a mà? No cal. Pregunteu-l'hi a l’home màquina: el pagès.

"O fem alguna cosa, o haurem de plegar. No podem aguantar més". Així de concisa es pronuncia Irene Gómez, productora de fruita seca del Baix Camp i una de les 500 persones d'Unió de Pagesos (UP) que aquest dimecres s'han sumat a la mobilització convocada pel sindicat Unió d’Unions d’Agricultors i Ramaders –del qual forma part Unió de Pagesos, el sindicat majoritari a Catalunya– a Madrid. Gómez, juntament amb altres pagesos catalans, va sortir de Catalunya aquest dimarts a la nit amb cotxe, per arribar a la capital espanyola a primera hora d'aquest dimecres. Una minoria (sis pagesos) hi van anar amb tractor. Els motius pels quals Gómez s'ha mobilitzat són els que des de fa gairebé tres setmanes, quan van començar les protestes del camp arreu de l'Estat, protagonitzen les denúncies del sector agrari: "Ara el problema més greu és la falta d'aigua", ha explicat Gómez a la premsa. Això, però, només és la gota que ha fet vessar el got: "Cobrem les avellanes a preus de quan era petita i la burocràcia ens ofega", ha afegit.

Ara farà vint anys que amb altres companyes ens dediquem a donar a conèixer el concepte de sobirania alimentària. I pel que sembla, ara que està molt present en els debats i declaracions lligats a les mobilitzacions de la pagesia, no ho hem fet bé del tot. Sobretot, quan el concepte se l'apropien la dreta i l'extrema dreta –com també ha passat a Itàlia i a França– i el tradueixen en una proposta més semblant a "nacionalisme alimentari" on el que es defensa (suposadament) és un autoabastiment del país per sobre de qualsevol altre criteri.

Mirant des del balcó a l’Eixample com els tractors dièsel trepitjaven les separacions del carril bici, i generaven soroll i pol·lució molt per sobre dels nivells aconsellables, pensava que la transició verda potser no està ben dissenyada. Els agricultors europeus diuen que no tenen altre camí que bloquejar ciutats i carreteres i qüestionen l’agenda 2030 impulsada per la Unió Europea; “el problema és Europa”, se sent a les manifestacions. Els pagesos es queixen d’un còctel que fa difícil la seva activitat: costos de l’energia i fertilitzants elevats; preus molt volàtils i importacions de països de baix cost de producció i menors estàndards mediambientals i socials, Ucraïna inclosa; molta regulació (per exemple, en relació amb el benestar animal), i molta burocràcia per complir amb les regulacions i per accedir als ajuts. La sequera ha agreujat els problemes. Els acords de lliure comerç que permeten les importacions no són ben vistos i la perspectiva de l’acord amb Mercosur espanta. El resultat és que pagesos francesos destrueixen tomàquets espanyols (“immenjables” segons Ségolène Royal i “imbatibles” segons el president Sánchez) i agricultors espanyols fan el mateix amb els marroquins, dels quals les importacions s'han disparat la darrera dècada. Els jornals al camp al Marroc poden ser 8 o 10 vegades més baixos que a Espanya, i a França són un 50% més alts com a mínim. El proteccionisme i el “consumeix nacional” estan a l’ordre del dia.

Si haguéssim de confegir una llista de paraules representatives i genuïnes de lo pus bell catalanesc del món, probablement inclouria el substantiu pagès, que fins i tot s'ha colat al castellà amb la grafia payés. Però això no és ben bé així. Quan em documentava per escriure l'assaig Els bons salvatges (2008), vaig ensopegar amb un text que contenia un terme que realment no m'esperava. Es tracta dels capítols XXXI-XXXII del Libro de Marco Aurelio, d'Antonio de Guevara (1480-1545), publicat el 1528 ("De lo que dixo un villano del Danubio en presençia del Emperador Marco a todo el Senado de Roma"). “En el año primero que fui cónsul, vino un pobre pajés de las riberas del Danubio a pedir justicia al Senado contra un çensor que hazía muchos desafueros en su pueblo..." Ep: què és això de pajés en un eclesiàstic castellà nascut al segle XV i que no va ser mai a Catalunya? ¿I el seu equivalent francès exacte i amb la mateixa arrel, paysan? D'on surt, tot plegat? L'etimologia de pagès ajuda a entendre què està passant avui, febrer de 2024, quan pagesos d'arreu d'Europa han dit prou a una situació que els transforma en una mena d'anomalia històrica. La pagesia no és "un sector", com diuen en llenguatge politicà i repeteixen als mitjans. La pagesia és alguna cosa més que producció agrícola i ramadera, o paperassa de la burocràcia de Brussel·les, i així s'hauria de tractar. No es tracta de romantitzar res, com bé explicava l'altre dia l'Ignasi Aragay, sinó de constatar una especificitat i actuar en conseqüència.

1. Soroll. Comencem pel que és més banal. L’enrenou que ha provocat Feijóo en incorporar al seu discurs el tema tabú de la dreta: l’indult a Puigdemont i companyia, que ha donat peu a un concert de politiqueria barata, els socialistes intentant capitalitzar l’exabrupte i el PP mirant d'apagar un foc que desperta molts fantasmes. I, tanmateix, la sortida de to de Feijóo té una explicació bastant elemental. Cada dia és més evident que demonitzar Sánchez per pactar amb els independentistes no és suficient per construir una alternativa política efectiva, amb poder d’atracció més enllà del tàndem PP-Vox. La imatge de Feijóo s’ha anat fent petita. Després de tants mesos a pinyó fix ja no parla, sinó que s’empatolla. I més encara quan les alarmes apocalíptiques que ell assenyalava cada cop queden més lluny d’una realitat catalana que ja està tancant el parèntesi obert el 2017.

1. La revolta de la pagesia ha aconseguit que un grapat de gent que menja tres cops al dia sense pensar gaire d’on surten els rovells, les patates i el pernil d’uns ous estrellats s’adonin de l’asfíxia d’un sector que anomenem primari i que, en realitat, és imprescindible. Gràcies a la vistosa i endreçada reivindicació, tothom s’ha pogut assabentar que els pagesos tenen un problema de preus estancats des de fa anys i panys, de costos de producció en augment constant, de competència deslleial –europea i global– i, també, d’excessiva paperassa. M’agafo en aquest darrer punt que, segons com, pot semblar una protesta de llepafils. Però una cosa és –diuen– treballar i l’altra és perdre el temps, i la paciència, omplint formularis i instàncies i fulls i més fulls per a qualsevol tràmit. No cal dir com es multipliquen els maldecaps si el que han de demanar és una subvenció, un ajut o el boca a boca per garantir una mínima subsistència. Si ells, que ho pateixen, se’n queixen, segur que tenen raó. Ara bé, aquest mal és comú a molts altres gremis, i gairebé a tota la societat on ens ha tocat viure. És una xacra silent, que s’ha escampat com una taca d’oli, i com que ho sofrim individualment, ningú surt a tallar carrers d’una manera organitzada.

En aquest article voldria explorar algunes claus europees del malcontentament pagès. Per descomptat a cada racó d’Europa hi ha hagut factors locals. En el nostre cas, la sequera. Però l’arrel que un dia els tractors col·lapsin París i una setmana després Barcelona cal buscar-la en el nivell europeu.

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat. El bon salvatge de Rousseau ha fet forat, igual que la cabana de Thoureau. Qui més qui menys té el somni, a casa nostra associat a l’avi Macià i a les adossades amb jardinet, de la casa i l’hortet. Com més s’urbanitza el planeta, més desig hi ha de natura en l’ésser humà. Fa un segle i mig, des de l’idealisme científic, Ildefons Cerdà va formular la seva síntesi: «Urbanitzar el camp, ruralitzar la ciutat». S’ha avançat més en la primera part del lema que en la segona. El resultat és que els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial.

Ni l’artista búlgar Christo, aficionat a embolcallar grans estructures i a operar sobre espais públics, s’hauria imaginat intervenir a la ciutat de Barcelona com van fer els pagesos dimecres passat. Era impactant, passeig de Gràcia amunt, anar-se trobant, primer a la Gran Via, després a Aragó i finalment a la Diagonal, centenars de tractors –molts d’ells de factura tecnològica i dimensions impactants– aparcats ordenadament al centre de la calçada. A les vuit del vespre, amb els principals carrers tallats, el silenci anava creixent, i molta gent caminava mirant amb fascinació aquella inesperada ocupació d’uns espais generalment reservats a la sorollosa circulació. Una picada d’ullet un punt artística: estructures potents amb rodes enormes, en respectuosa quietud, abandonades per una estona pels seus conductors, que havien anat a trucar a la porta de Palau. I els ciutadans mirant-s’ho seduïts per la brusca transformació de l’escenari, sense que es veiés la mà de l’artista. Bon cop de falç.

A diferència de les tractorades a Catalunya, que han transcorregut sense incidents al marge dels problemes de trànsit en diverses vies principals i a la ciutat de Barcelona, a la resta de l'Estat s'han viscut moments de tensió en diferents manifestacions de pagesos. Fins aquest dijous s'havien detingut 19 persones per tota la geografia espanyola, segons el balanç provisional del ministeri de l'Interior, que deixa també 2.700 identificats per ser sancionats i gairebé 5.000 denúncies administratives.

Vaig ser al tall de Gurb, de la pagesia, durant tot el dia, gràcies a aquest diari, que m’hi va enviar. Per aquesta causa he pogut parlar amb ramaderes, pagesos, tractoristes, advocats, veterinàries... Escoltant, allà a la carretera, vaig entendre moltes coses. De tots els eslògans que hi havia als tractors, el més evident, per lògic, era “el cistell de la compra, la teva arma”. 

Ens calia. Molt. Per això vull donar les gràcies a la pagesia catalana. Sense la condescendència que se’ns pressuposa a vegades a la gent de ciutat. No és el cas. Hem nascut a la ciutat per atzar, però el camp no ens ha quedat mai tan lluny com altres insisteixen a marcar-ho. Sabem d’on surt el que mengem i sabem com costa que surti. Coneixem el paisatge i l’estimem. Per això, gràcies infinites. Per existir, per protestar, per resistir. I gràcies també a qui no ha pogut més. Perquè en aquesta cultura de l’esprémer hem de comptar que no tothom és igual i que el més normal fora desistir tota l’estona. Qui no pot més no llença cap tovallola. Amb la tovallola podem eixugar les llàgrimes. Les seves i les nostres. Perquè compartim la tristesa i la ràbia. Als treballadors del camp els ofeguen. El paisatge es buida i la política de despatxos no trepitja la terra. Només per fer-se la foto. 

A la seu del carrer Génova de Madrid viuen l’onada de protestes del sector agrari amb una sensació ambivalent. D'una banda, consideren que els beneficia perquè les crítiques van dirigides sobretot al govern espanyol. Però de l’altra tenen por que aquestes mobilitzacions es converteixin en el salvavides electoral de Vox, sobretot de cara a les europees, ara que creien que l’extrema dreta havia entrat en un procés de desintegració. D’aquí que Alberto Núñez Feijóo fes seva dimecres una expressió més pròpia de Vox que del PP i carregués contra el "dogmatisme ambiental" del govern espanyol.

Deu n’hi do la collita de la revolta pagesa les últimes 24 hores: la Comissió Europea (Ursula von der Leyen) retira la llei que pretenia reduir l’ús de pesticides a tota la Unió Europea, el Govern (Pere Aragonès) anuncia que crearà un portal únic de relació entre pagesos i Generalitat que recollirà tots els tràmits i permetrà estalviar temps, i el govern espanyol (Pedro Sánchez) anuncia que reforçarà la Llei de la Cadena Alimentària perquè els pagesos no venguin a pèrdues.

El 15 de maig del 2011, les places de les grans ciutats catalanes i espanyoles es van omplir de gent de totes les edats, que hi van acampar durant dies, per protestar per l’esgotament acumulat pels anys de crisi financera que ho va arrasar pràcticament tot. Eren temps de retallades, d’austeritat al dictat de la troica, d’atur desbocat i de desnonaments diaris. Molta gent no veia la llum al final del túnel i moltes generacions, especialment les més joves, albiraven un futur gris, sense oportunitats. Es presentava com un final de cicle, que va servir per sacsejar el sistema de partits. El temps va acabar per evaporar els anhels de canvi i tots aquells que abanderaven el que se’n va dir la nova política ara estan fora de joc. El moviment dels indignats del 15-M, que va ser un fenomen essencialment urbà, va esdevenir la icona de l’esgotament d’un sistema que no combat les desigualtats ni la precarietat i que ens fa conviure amb una quarta part de famílies al llindar de la pobresa.