El 28 de desembre del 1923, al cementiri parisenc de Levallois-Perret hi havia una munió de gent: tothom volia acomiadar-se per últim cop de Gustave Eiffel. El geni francès de les estructures metàl·liques havia mort als 91 anys, al llit de la seva mansió, escoltant la cinquena simfonia de Beethoven. Mentre el taüt de l'enginyer veia els últims rajos de sol, una parella d'enamorats construïa una fèrria història d'amor 200 quilòmetres al nord d'aquella trista escena. Eren l'Adolphe Leroy i la Rose Merlin. Vivien al petit poble de Noeux-les-Mines, a Pas de Calais, a la regió dels Alts de França. Ell era un jove de 23 anys, fill de comerciants. Ella, de 26 anys, també tenia sang de botiguera: els seus pares ostentaven una pròspera botiga de vaixelles al llogaret veí de Bruay-la-Buissière. Quedava un mes exacte perquè passessin per l'altar i el capellà els unís en matrimoni. Encara no sabien que tindrien quatre fills, però tampoc s'imaginaven que acabarien fundant una de les marques franceses més emblemàtiques del món: la cadena de bricolatge Leroy Merlin.