A Mallorca, durant la Guerra Civil, l’alegria dels empresaris es resumí en la frase “si això és la guerra, que no arribi la pau”. El juliol del 1936, l’illa quedà tot d’una en mans de les forces insurrectes, que no dubtaren a aprofitar-se de les seves fàbriques per fer front a les contingències bèl·liques. Llavors, totes les àrees industrials importants de l’Estat (el País Basc, Catalunya i València) estaven sota el domini del govern legítim.

L'economista català Ernest Lluch, assassinat per ETA el 2000, definí Mallorca i Menorca com les úniques illes industrials de tota la Mediterrània. Va ser a partir del segle XIX quan, amb els aires de la Revolució Industrial d’Anglaterra, el paisatge insular es poblà de fàbriques –el motor tèxtil d’Eivissa fou Can Ventosa, inaugurada el 1876. A Mallorca, Palma s’erigí en l’epicentre fabril, seguit, a la Part Forana, per Sóller, Inca, Manacor i Llucmajor. El relat oficial, tanmateix, diu que foren els hotelers els qui, després d’una guerra civil provocada per un cop militar, tragueren les Balears de la misèria més absoluta. L’historiador solleric Antoni Quetglas lamenta molt els efectes d’aquest relat: “A Terrassa (Catalunya) o a moltes ciutats d’Anglaterra i Alemanya el patrimoni industrial és un atractiu turístic. Aquí, però, ens hem oblidat que hi havia una potent activitat econòmica abans del ‘boom’ turístic”.

El 1902 fou l’any en què Palma es començà a oxigenar. Els seus prop de 64.000 habitants se sentiren més amples gràcies a l’enderrocament de les seves històriques muralles, que donà pas a les actuals Avingudes. La intervenció formava part del revolucionari pla Calvet, que portava el nom del seu artífex, l’enginyer municipal Bernat Calvet. Era un pla urbanístic que ja implantaven altres ciutats europees per tres motius: desenvolupament industrial, urgència higiènica i augment desproporcionat de la població. Calvet proposava la construcció d’un eixample amb nous barris al voltant de l’antiga ciutat. El de Pere Garau seria el que acabaria sent el més poblat gràcies a un teixit industrial molt potent. La seva història ja es pot resseguir en el llibre Pere Garau. Biografia d’un barri, de l’arquitecta Cristina Llorente i la pedagoga Magdalena González. És un projecte finançat per l’Institut Balear de la Dona que recull el testimoni oral de 25 veïns, la majoria dones.