Els estatunidencs tenen un nou Huckelberry Finn, i ara no és ficció, o si és ficció és la de la memòria. A Solito (Edicions del Periscopi), Javier Zamora rememora les set setmanes que va trigar a arribar des d’un llogarret salvadoreny fins a "La Usa", com l’anomenava l’aleshores Javierito de nou anys. Vist l’auge de la moda de l’autoficció, és si més no refrescant que algú que ens parla de si mateix expliqui (avui les novel·les expliquen més que no pas narren) alguna cosa més que les cuites d’individus de classe mitjana amb problemes de diners, divorcis, passions, criança i malalties tot amanit amb neures postmodernes.

Quan tenia 9 anys, Javier Zamora va viatjar des de La Herradura (el Salvador), on va néixer el 1990, fins a Tucson (Estats Units) per retrobar-se amb els pares. Ho va fer sense cap familiar, amb coyotes (gent que ajuda a passar fronteres), amagant-se de policies i militars i travessant Guatemala i Mèxic. Va estar a punt de morir al desert. I no va ser fins al tercer intent que va aconseguir entrar als Estats Units. Havia de ser un viatge de dues setmanes i en va durar deu. Durant vint anys no podia recordar, però quan va començar a escriure Solito va tornar-se a posar a la pell d'aquell infant. Poeta i escriptor, diu que si escriu és, en part, gràcies al poeta revolucionari salvadoreny Roque Dalton (1935-1975), i cada vegada que publica un llibre es tatua un vers de Dalton. Javier Zamora dedica la novel·la als qui va conèixer en aquell viatge i el van ajudar a sobreviure. Solito, escrita en anglès, la publica Periscopi en català amb traducció de Marta Marfany (l'edició en castellà és de Penguin Random House).