Que Jordi Évole hagi defensat l’espanyolització de TV3 fa la sensació d’anar enrere com els crancs. Amb el final del Procés estem veient un classiquíssim retorn del que havíem reprimit, tot el que no vam voler parlar de llengua i nació perquè només volíem parlar de democràcia. El problema, esclar, és que també torna el vell sandvitx entre l’identitarisme fràgil i el cosmopolitisme cínic que impedeix que surti un sentit comú útil per a la majoria. Naturalment, el debat entre universalisme i particularisme és una lluita eterna sense victòria final possible, però si ens prenem la molèstia d’escriure és perquè no podem deixar de creure que alguns arguments són millors que uns altres. Aprofito la pàgina per esbossar alguns dels meus preferits sobre el tema.

Espanyolitzar és que naixis i et diguin Francesc i el registre letal et sentenciï posant-te Francisco. Espanyolitzar és ser aquell nen microbi que des del seient de darrere del cotxe veu com els seus pares tremolen quan els para la Guàrdia Civil i només surten monosíl·labs de por en castellà. Espanyolitzar és anar a escola i aprendre zero, o poc, o malament, o molt malament, o tot al revés, la història, política, literatura, arquitectura, astronomia, parapsicologia, taxidèrmia, botànica funerària o el bricolatge de putxinel·lis del teu país. Espanyolitzar és no saber res.

L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se’ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l’escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català.