Has dit mai ‘cringe’? I ‘boomer’, ‘random’ o ‘postureig’? Si la resposta és que sí, potser sense adonar-te’n has participat en el procés de renovació lèxica del català. Si la resposta és que no, segurament les has sentides igualment –a les xarxes, a la tele o en una conversa– i potser t’han fet dubtar de si són paraules ‘bones’ o ‘incorrectes’. Aquesta vacil·lació, aparentment anecdòtica, mostra que la llengua s’adapta constantment a la realitat i a les necessitats expressives dels parlants. Els neologismes, de fet, són un dels símptomes més clars de la vitalitat d’una llengua.

Les onomatopeies són paraules que imiten sons. El terme ve del grec antic (‘onoma’, ‘nom’, i ‘poiein’, ‘fer’). Des de sempre han servit per posar ordre als sorolls del món: els dels animals, els de la natura, els dels objectes i fins i tot els de les persones. Són paraules que, en aparença, escapen de la regla bàsica de l’arbitrarietat del llenguatge, és a dir, la idea que les paraules no tenen cap connexió natural amb allò que designen. Això, però, només ho fan en aparença, perquè quan les miram de prop veim que tampoc no són tan ‘naturals’ com semblen.

El nostre vocabulari és ple de paraules pròpies i úniques per a les quals poden arribar a suposar tot un desafiament trobar una traducció en una altra llengua. Fruit especialment del seu ús oral, aquests mots no entenen d'edats ni generacions, la majoria són coneguts per tothom i el seu ús és present en el dia a dia. En són exemples 'tudadissa', 'daixonar' i 'clenxa', i es mantenen vius gràcies a l’ús quotidià i la transmissió oral.

Sant Antoni, patró dels animals, arriba cada any a les Illes Balears amb foguerons, dimonis, gloses i tradicions que perviuen des de fa segles. Però, què sabem realment d'aquesta celebració? Quina és la història darrere del sant i dels rituals que l’acompanyen?

'En vols un? De què? De pet com el puny' o 'En vols una? De què? De bufa dejuna!' són alguns dels comentaris que centenars de lectors de l'ARA Balears han fet arribar al diari a través dels perfils de les xarxes socials. Es tracta d'aportacions fetes al darrer lliurament de la secció Llengua amb tàperes, dedicat a les frases de retruc. Això són sortides inesperades i iròniques que tenen per objectiu fer riure l'interlocutor. La majoria d'aquests enginys lingüístics tenen rima, i n'hi ha molts –com els exemples esmentats, fets arribar pels murer Jaume Payeras Serra i el senceller Joan Florit Salas–, que són de temàtica grollera, escatològica o sexual.

Situació imaginària: arriben convidats a ca nostra. Són uns coneguts de fa poc, amb qui encara no tenim gaire confiança. Els volem caure bé, que pensin que som persones amb una certa distinció. Durant el sopar, quan estam a punt d’abocar-los aigua amb el pitxer dins el tassó els deim: “Aquesta és natural, però si la hi voleu, dins la nevera en tenim en fresc”. “Idò venga, si en teniu de fresca, m’ho estim més”. Amb la nostra parella, anam dins la cuina. “Ohhh, ara la volen fresca! Obre la gelera i mira si ho és a bastament, perquè no fa molta d’estona que la hi he posada”. Què ha passat aquí? Per què amb els que tenim confiança deim ‘gelera’ i amb els externs deim ‘nevera’?