El perfil d'Instagram @capdefavaamborelles ha elaborat un diccionari amb més de 500 dites tradicionals de les Illes Balears, un element patrimonial que amb el pas dels anys es va perdent. Són un patrimoni oral que va més enllà de les cançons populars i les rondalles. Les dites tradicionals, transmeses de boca en boca al llarg de generacions, són un reflex fidel de la manera de viure i entendre el món de la pagesia i la marineria. Són fragments breus, sovint enginyosos, que condensen en poques paraules allò que de vegades costa d’explicar amb un discurs extens.

El nostre vocabulari és ple de paraules pròpies i úniques per a les quals poden arribar a suposar tot un desafiament trobar una traducció en una altra llengua. Fruit especialment del seu ús oral, aquests mots no entenen d'edats ni generacions, la majoria són coneguts per tothom i el seu ús és present en el dia a dia. En són exemples 'tudadissa', 'daixonar' i 'clenxa', i es mantenen vius gràcies a l’ús quotidià i la transmissió oral.

Si, sense context ni coneixement del català, un parlant de castellà sent que una cosa és “soplar y hacer botellas”, pensarà que qui li parla diu bajanades. En català, la frase indica que alguna cosa és tan fàcil que es pot fer sense esforç, però la imatge –que té certa gràcia i ironia– no es trasllada al castellà. Passa el mateix amb el ‘somiatruites’: provar de fer-ne una versió com ‘sueña tortillas’ no té cap ni peus.

El sol surt pel cap Ferrutx, la claror retalla la silueta de l’illot d’Alcanada, mentre un llaüt solca les aigües de la badia d’Alcúdia. I una veu en off diu: “Daixonam així com només noltros sabem daixonar. Xerr d’aquesta cosa que mos daixona per dedins quan xerram de Mallorca”. Aquesta és una part del contingut del vídeo amb què el Consell de Mallorca felicita els residents de l’illa, amb motiu de la Diada. És la primera celebració oficial després que el govern insular de Llorenç Galmés promogués el seu retorn al 12 de setembre, dia en què es commemora el jurament de les franqueses per part de Jaume II, en substitució de dia 31 de desembre, quan es recorda l’entrada del rei en Jaume a Palma. Els historiadors interpreten aquesta darrera com la data fundacional del poble mallorquí. Arran del canvi, el Consell ha optat per fer una campanya promocional amb unes expressions de caire popular, molt vives en el parlar habitual dels mallorquins, però alhora presents a la resta del domini lingüístic del català. Però, què vol dir ‘daixò’, ‘dallonar’ i ‘dallonses’? Idò vegem-ho!

Som a la primera setmana de setembre, el dia s’acurça –per cert, tot i la mania dels lingüistes de baratar acurçar per escurçar, tan correcta és una forma com l’altra– i arriba el moment de tornar a escola o a la feina. Davant el retorn imminent a la rutina, sempre hi ha qui en aquesta època de l’any es replanteja el seu projecte de vida, es proposa canviar de feina, emparellar-se si és que és fadrí o desvincular-se de tot lligam sentimental per fer de fadrinot i anar de tres qui n’agafa quatre. Per fer la passa, però, cal coratge. Ja se sap que qui no s’arrisca, no pisca, i que no és possible tenir l’estopa i el cul calent alhora. Per això, sovint, s’imposa la realitat que qui barata, el cap es grata, i són molts els que troben que val més fer com el patró Aranya, qui embarcava els altres mentre ell quedava en terra.

Si amb el nom de ciutadans s’anomenaven antigament els habitants de Palma (altrament anomenada Ciutat) amb el nom de pagesos es coneixien els habitants de la Part Forana, amb independència del seu ofici. A la Mallorca d’ara, sense murades que separin ruralia d’urbanitat, amb el sòl rústic ple de bolets residencials i amb una mobilitat que fa de l’illa un tot continu urbà, perviuen en la mentalitat col·lectiva les etiquetes diferenciades de ‘ser de poble’ o ‘ser palmesano’. A qui, essent d’un poble de la Part Forana, no li ha passat mai que un palmesano –dit així, en castellà, amb la intenció burlesca que té aquesta connotació per referir-se a persones criades a Palma i desconeixedores de la realitat més enllà de la via de cintura– li hagi demanat de quin poble de foravila era? Segurament, la persona en qüestió, sigui del poble que sigui, haurà quedat un poc astorada, perquè, clar, a foravila no hi ha pobles. Aquest és el motiu pel qual al camp se li diu ‘foravila’.

Imagina’t per un moment que, un dematí d’estiu, te’n vas a la platja amb cotxe i, de sobte, notes que el volant se’n va cap a un costat i que el vehicle no avança així com ho havia fet fins ara. T’atures a la carretera (posem per cas que sigui la que va de Campos a la Colònia de Sant Jordi o la que va de Muro a Can Picafort, per parlar de dues de les vies amb més trànsit estival) i en baixar del cotxe es confirmen els teus presagis: has foradat la roda. Ja s’han fet les dotze del migdia, i el teu cotxe, que encara no fa un any que el tens, no du roda de recanvi de tan modern que és. Et poses davall la mica d’ombra que fa un ullastre escarransit de la vorera i amb el telèfon crides al número de la teva companyia asseguradora. Després d’escoltar missatges gravats, marcar el teu DNI, marcar els dígits de la matrícula del teu cotxe i que la suor et regalimi per tot el cos, una veu a l’altre cap de món, que no sap on és el Trenc ni la platja del Comú de Muro, diu: “Buenos días, ¿en qué puedo ayudarle?”. I tu, que ja maleeixes el moment que et va passar pel cap d’anar a la mar en bon diumenge de juliol, dius: “He fet parxe per la carretera i, com que no duc roda de recanvi, necessit que vingui la grua”. I aquella veu d’una persona que t’atén des d’un call center d’un país de l’Amèrica Llatina, on la teva companyia té deslocalitzat aquest servei, perquè els sous són més barats que aquí, idò aquella veu diu: “Lo siento pero no le entiendo. ¿Podría hablarme en español?”. I tu dius: “He hecho parche con mi vehículo, y necesito asistencia en carretera!”. I tornem-hi torna-hi: “Lo siento pero sigo sin entenderle!”. I per a tu mateix penses, mentre desitjaries està assegut al sofà de ca teva amb l’aire condicionat en marxa: “Mem, com quedam? O parxe no era una paraula castellana?!”.