Habitatge assequible, canvi de model turístic, sostenibilitat, grans infraestructures... La política del fum no entén de color polític, i no hi ha institució que no faci grans anuncis que després no es converteixen en fets. Cercar l’impacte dels titulars ja s’ha convertit en una manera de governar i ens trobam davant de dirigents polítics que confonen el relat amb l’acció. Davant problemes estructurals, se’ns presenten promeses d’impacte immediat com a resposta. Però la complexitat de la realitat les acaba desactivant. “Amb les xarxes socials, els mitjans tradicionals no controlen tant l’agenda mediàtica, i això fa que hi hagi la necessitat d’estar constantment comunicant”, comenta el politòleg Guillermo Bezzina. Cada organisme té el seu gabinet de comunicació, la missió del qual és “ocupar l’agenda informativa”, de vegades per “tapar la manca d’acció política”. “Si no comuniques, sembla que no fas res. Però moltes coses són a llarg termini i és complicat executar una política estrella dins d’una legislatura”, afegeix, a més de subratllar que aquesta situació no és exclusiva de les Balears sinó una dinàmica general.

Vox va registrar dilluns passat una proposició de llei que, si s’aprovàs, obligaria el Govern de les Illes a “establir requisits d’acreditació de la capacitació lingüística en llengua castellana per als docents”. Però a preguntes dels periodistes, els legisladors varen admetre que no havien comprovat si això és factible, ja que les competències sobre la llengua de l’Estat corresponen al govern espanyol. “Ja es consultarà”, va resoldre la portaveu, Manuela Cañadas. L’anècdota exemplifica un dia a dia al Parlament en què els partits formulen plantejaments de màxims que poden topar amb competències de l’Estat i europees, o bé requeririen ser validades per institucions supraautonòmiques que ja se sap que no hi estan disposades. Són desideràtums que els permeten posicionar-se i marcar perfil davant l’electorat, però són difícils d’aplicar.

Podríem intentar una definició de l’ésser humà com ‘l’animal que és capaç de fer promeses’. Marina Garcés, al darrer llibre, El temps de la promesa, seguint l’estela que ens du de Nietzsche a Zambrano, ens diu que les promeses són una forma de deliri. Una manera delirant de prendre la paraula. ‘De-lirar’ vol dir sortir del solc que deixa l’arada (lira). Així doncs, prometre és una manera de fugir del camí traçat, dibuixar un punt de fuga: delirar.