La setmana passada les autoritats de la Unió Europea presentaven un pla en què demanaven a la població que tingués sempre a mà un kit de supervivència per a eventuals situacions d’emergència en què ens puguem trobar –com ara desastres naturals o, fins i tot, una possible guerra.

L’Abi Enrech, una de les millors còmiques i persones que conec, propietària i ànima de la llibreria La Llama, especialitzada en humor, té un monòleg meravellós sobre els preppers. Aquest terme és el nom que es dona a persones individuals o grups que es preparen per a qualsevol mena d’emergència. Es formen en primers auxilis i en autodefensa i emmagatzemen productes que, en cas de qualsevol atac, els permetin sobreviure. En el seu monòleg, l’Abi fa un curs exprés de com ser prepper i, sobretot, ens alerta del que suposa un llast. I el pitjor llast som les persones. “Sou llast!”, crida l’Abi, cosa que no fa mai fora de l’escenari. Som llast, efectivament, perquè la majoria no vivim amb la previsió que el món pot col·lapsar en qualsevol moment i tenim un estoc relatiu de productes bàsics. Jo, per exemple, seria mitjanament prepper quant a rebost, perquè entro en pànic si em quedo sense sucre, arròs, cafè o mocadors de paper. O paper de vàter i xocolata. O aigua amb gas. No continuo, que em delato. Però estem d’acord que, a part de la gent més despreocupadament feliç i la més tristament pobra, qui més qui menys té un estoc confessable. 

La cultura occidental ha generat tantes ficcions sobre la seva pròpia fi (en novel·les, en pel·lícules, en còmics, en cançons) que sembla acostar-se el moment d’apropar la realitat a les ficcions. És possible que les dificultats que tenim ara per recordar amb detall els dies de la pandèmia de covid tinguin a veure amb la seva estranya semblança amb tantes històries de contagis massius que havíem difós prèviament durant molts d’anys: els records dels dies de confinament estricte, i dels mesos posteriors de mesures de prevenció, són confusos, imprecisos, fugissers. Tot va començar amb unes alarmes que ens semblaven exagerades, amb imatges de mercats xinesos on es despatxaven ratapinyades, amb el refús a posar-nos unes mascaretes que vam acabar fent servir universalment. Les mascaretes, per cert, van ser font d’enriquiment per a molts: els espavilats de sempre hi van mercadejar il·legalment i il·lícitament, fent el seu agost a expenses de la catàstrofe col·lectiva. Però també molts van comercialitzar mascaretes de forma completament legal, amb mil colors i estampats i models diferents. La pandèmia no ens va fer millors, però va tornar a demostrar la implacable capacitat del capitalisme de transformar-ho literalment tot en productes de mercat, regits per la llei de l’oferta i la demanda.

He anat al cinema a veure La societat de la neu i, com tanta gent, m’he enderiat amb la història de la tragèdia dels Andes, he buscat els testimonis dels supervivents i he reflexionat sobre les grans qüestions que proposa la pel·lícula de Bayona: l’antropofàgia, la fe, l’amistat. I tot això ho he tornat a fer per tercera vegada, després de la lectura del llibre ¡Viven! a finals dels setanta i d’haver vist la pel·lícula homònima vint anys després.