Umar Hassani no es planteja, ara per ara, que la seva dona i dos fills menors d’edat deixin el Pakistan i s’instal·lin a Catalunya. Tampoc la Yaa veu el moment de viure amb el fill que es va quedar a Ghana quan ella va emigrar. Iniciar el reagrupament familiar també és una via plena d’obstacles per als immigrants extracomunitaris, a qui se'ls priva d’abraçar els familiars més estimats durant anys. Cap dels dos compleix un dels requisits exigits per la llei d’estrangeria per portar parella, fills o pares (sempre que siguin majors de 65 anys): comptar amb un habitatge “en condicions d’habitabilitat”. Així, la ghanesa resumeix el sentiment de tants progenitors que, treballant aquí, mantenen la família al país d'origen: “És dur veure créixer el nen lluny, tot i que saps que no li falta menjar i va a l’escola”. 

Per enèsima vegada Espanya ha denegat a un adolescent immigrant protecció al no donar per vàlida la seva documentació oficial que l’acredita com a menor d’edat, malgrat la multitud de jurisprudència que fixa que, davant d’un passaport oficial o un dubte de falsedat, sempre preval el tracte especial de menor. Finalment, el Comitè dels Drets del Nen de l’ONU ha intervingut a favor d’aquest noi gambià de 14 anys, que va arribar tot sol a l’estiu a les illes Canàries i ara es troba al carrer.

La dita Any nou, vida nova no sempre es fa realitat. I en política sovint les coses no venen de nou. Al desembre ja vèiem com diferents alcaldes de Junts del Maresme sol·licitaven l’expulsió de persones delinqüents reincidents estrangeres. Precisament, el mateix partit polític recordava l’episodi, fa uns dies, per parlar de les condicions que s’haurien de donar per poder expulsar aquestes persones, a partir de l’acord entre PSOE i Junts que suposaria la “delegació integral” de les competències d'immigració a la Generalitat.

La independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Hi ha un creuament sociopolític que em permeto simbolitzar en un creuament semàntic: immigradència i indepegració.