Antònia Torrens, llubinera de 76 anys, coneix bé la incomprensió que durant el franquisme patiren les persones amb discapacitat. El seu germà Tomeu, de 63, arrossega un problema cognitiu sever a causa d’un part complicat a casa per manca d’oxigen. “Ell –assegura– és el petit de quatre germans i nosaltres de seguida notàrem que es comportava de manera estranya. El 1968, quan feu els set anys i ja vivíem a Palma, una mestra del col·legi Sant Josep Obrer confirmà les nostres sospites. Jo aleshores tenia 20 anys i havia acabat d’estudiar Magisteri. Tot d’una vaig concertar una visita amb el psiquiatre felanitxer Nicolau Llaneras. El coneixia de ponències que havia fet durant els meus anys de carrera”.

La Constitució ja no farà servir el terme disminuïts sinó persones amb discapacitats, i aquesta és una bona notícia per raons que resulten òbvies, entre les quals que el nom fa la cosa, que es parla com es pensa, i que ja era hora que les paraules i, per tant, els pensaments designessin aquestes persones d’acord amb la consideració que tenen en els temps presents.