10 El passat diumenge 5 de juliol visquérem un altre dia històric. El Trenc no es toca. Ni abans, ni ara, ni mai. De camí cap allà, passat Son Catlar se succeeix una teringa devastadora de xalets cada dues quarterades, tots tallats amb el mateix patró. Ja a la Ràpita, les cases adossades s'encadenen de manera tan cíclica que semblen infinites. Les grues estan en marxa. I entre i entre, solars en capella que esperen pacientment l'arribada dels promotors mentre veuen destruir tot el seu voltant immediat. Però es veu que ni això basta.

]]> Una reportera estava amb el micròfon complint amb el gènere del reportatge amable. Preguntava als transeünts què esperaven d’aquest acabat d’estrenar 2024. Una anciana, a la qual presumim sempre bonhomia darrere dels cabells blancs, li va amollar amb desdeny, desimboltura i mala llet: “Morir-me. Tinc 92 anys i estic avorrida de la vida”. A continuació, en una espècie de broma macabra vaig llegir que l’actriu Shannen Doherty, amb metàstasi en grau IV, espera viure prou perquè els metges puguin curar el càncer que pateix. “No he acabat la vida. No he acabat d’estimar. No he acabat de crear”. I em vaig quedar pensant sobre l’aleatori i injust de l’existència; com nou dècades poden ser massa per a una persona i cinc, una desgràcia per a una altra. Sobretot sabent que pots i vols viure més de 90 anys.

]]>