10 En aquests dies en què ja podem començar a fer balanç del primer quart de segle, m’arriben dues històries que, juntes, expliquen un dels grans canvis socials que hem experimentat en aquest temps. No tenen a veure ni amb pantalles, ni amb algoritmes, ni amb cotxes elèctrics. Van de coses més elementals: d’actituds, de respecte i també d’un cert sentit de la convivència.

]]> Una reportera estava amb el micròfon complint amb el gènere del reportatge amable. Preguntava als transeünts què esperaven d’aquest acabat d’estrenar 2024. Una anciana, a la qual presumim sempre bonhomia darrere dels cabells blancs, li va amollar amb desdeny, desimboltura i mala llet: “Morir-me. Tinc 92 anys i estic avorrida de la vida”. A continuació, en una espècie de broma macabra vaig llegir que l’actriu Shannen Doherty, amb metàstasi en grau IV, espera viure prou perquè els metges puguin curar el càncer que pateix. “No he acabat la vida. No he acabat d’estimar. No he acabat de crear”. I em vaig quedar pensant sobre l’aleatori i injust de l’existència; com nou dècades poden ser massa per a una persona i cinc, una desgràcia per a una altra. Sobretot sabent que pots i vols viure més de 90 anys.

]]>