Hi va haver molts moments destacables i rellevants en el concert inaugural de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, però, per començar, m’agradaria destacar el que correspon a Prélude à l’après-midi d’un faune, de Claude Debussy. La primera peça que es va interpretar a la segona part i de la qual Pierre Boulez va dir que “La flauta del Faune de Debussy insuflà aire nou a l’art de la música". Josep Miralles, el flauta solista de la formació, va ser l’encarregat de lluir els seus millors atributs en la interpretació d’aquests sobrenaturals moments, els quals suggereixen les sensuals evocacions del faune protagonista. Per això va rebre els més intensos, sincers i calorosos aplaudiments de la vetlada. Dit això, i ja que hi som, Mielgo i la Simfònica varen fer gala d’aquest moment tan cabdal que viu el grup, i la peça del francès, que en el seu moment va marcar tota una revolució, va ser un bon termòmetre per comprovar-ho. Són molts els instruments que un moment o un altre es converteixen en protagonistes d’aquesta translació del poema de Mallarmé, com és ara les arpes, les trompes, el violoncel solista, l’oboè, per descomptat, i fins i tot els platets antics, per aconseguir un univers cromàtic que, per una altra banda, no s’assembla a cap altra de les composicions d’un dels grans avantguardistes de la història de la música. 

Per al concert de Cap d’Any, l’Orquestra Simfònica Illes Balears i Joji Hattori, encarregat des de fa anys de fer sonar la interactiva Marxa Radetzky com a cirereta d’un vespre tan tradicional com divertit, proposaren un viatge que s’inicià a Viena, arribà a Hollywood, passà per Broadway i tornà a la ciutat del Danubi blau, que va ser la peça que, com cal i és costum, va servir de preàmbul a la famosa mamballetada. I a Viena, on començà l’itinerari musical, Johann Strauss fou l’estrella de la funció. Sonà l’Obertura del Ratpenat com a inici de la vetlada al Palau de Congressos, amb el seu Auditori ple de gom a gom. Va continuar amb Spiel Ich die Unschuld vom Lande, la cançó més famosa de la mateixa opereta, ja amb la participació de la soprano nord-americana establerta a Viena Lauren Urquhart, de veu molt dolça, no gaire poderosa però prou acolorida. Una primera part on tan sols Josef Strauss va tenir un petit paper, quan es va interpretar la Frauenherz Polka, encara que no es va perdre la tradició i es va rubricar amb la divertida Meine Lippen Küssen so heiss, de Franz Lehár.

Feia quaranta anys i mig que l’opereta més cèlebre de Johann Strauss II (sí, l’autor d’El Danubi blau) no pujava a l’escenari del Liceu. Ara, Die Fledermaus (El ratpenat) ha tornat a desplegar les ales al teatre de la Rambla en una versió semiescenificada; és a dir, amb moviment i actuació per part dels cantants però sense escenografia, i amb la formació orquestral (Les Musiciens du Louvre) dalt de l’escenari i amb la direcció musical de Marc Minkowski.

Si dins el món de la música la lletra predominant, més coneguda, reconeguda i utilitzada és la bé majúscula, en honor de Beethoven, Bach i Brahms, caldria no oblidar la essa, en comptes de Strauss, Schönberg, Shostakóvitch, Schubert, Schumann i Stravinski, per exemple. Aquests dos primers varen ser els protagonistes del segon concert de la temporada de la Fundació Studium Aureum. La formació, per a l’ocasió, va intervenir sense el cor i fins i tot sense el director, Carles Ponseti, però, en canvi, l’orquestra va incorporar tres membres de l’Ensemble Praeteritum, per a finalment quedar dos violins, el de Pablo Suárez i Ramon Andreu; dues violes, Alícia Salas i María José Gómez de la Vega; dos violoncels, Aldo Mata i Dmitry Struchkov, i un contrabaix, el de Xisco Aguiló. Per una altra banda, els subjectes passius de la vetlada, els esmentats Strauss, Richard, per descomptat, i Schönberg, amb dues peces amb tants punts en comú que fins i tot no resultaria estrany, en algun moment molt determinat de la Metamorfosi de Strauss escoltar algunes pinzellades de la Nit transfigurada, de Schönberg, però també de la Marxa fúnebre de l'Heroica, de Beethoven, o de l’Adagietto, de Mahler. Una selecta mixtura amb el segell de qui la signa, un calidoscopi musical en el qual tots els instruments semblen tocar cadascun pel seu vent, com si llegissin una partitura diferent i amb un resultat extraordinari en la versió per a septet, que de la mateixa manera interpretaren els components de la barreja. Tot plegat, excepcional aquest lament de Strauss compost quan va veure, a vuitanta-un anys, com les bombes esbucaven el seu temple musical, el Hoftheater de Munich. A la partitura, a la darrera part, quan la semblança la trobam en la Marxa Fúnebre, Strauss va escriure en lletres majúscules, IN MEMORIAM. De qui? De Beethoven? De què? De la misèria humana? També.

Començar l’any amb el concert de la Filharmònica de Viena és, segurament, una de les tradicions televisives més arrelades i agradables. Fins i tot l’audiència poc avesada a la música clàssica, l’1 de gener dona una oportunitat al gènere esperant el moment d’aplaudir la Marxa Radetzky. El secret de la continuïtat és que, en un matí poc productiu, el concert acompanya sense fer nosa.