Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

El Manel té 82 anys i la Maria Àngels 80. Tots dos són vidus i fa divuit anys que són parella. Es van conèixer ballant. A la pista de l’Imperator, esclar. El ritual es repeteix cada dimecres, dissabte i diumenge i els veïns del carrer de Còrsega amb passeig de Gràcia ho testimonien amb delit. És un espectacle, un preciós espectacle. La cua al carrer, la tertúlia animada, les bromes, la complicitat. Tenen entre 65 i 80 anys i l’energia no els ha abandonat. Comparteixen patacades, absències, ensurts de salut, una vida laboral ja viscuda, fills, nets... Cadascú les seves circumstàncies i una coincidència comuna, una renúncia que no estan disposats a fer: per a tots ells l’Imperator és sagrat. El Manel i la Maria Àngels tenen la seva colla i tots esperen asseguts a la parada de l’autobús que les portes de la discoteca s’obrin un dia més. La Maria Josefa (76), la Margarita (80), l’Amanda (76), la Manoli (67) i l’Elena (73). Xerren pels descosits, bromegen sense parar, s’expliquen la vida encara que ja se saben de memòria la d’uns i la dels altres. El Carles (83) s’afegeix a la tertúlia, viu a Gavà i hi ve cada dia expressament: “El que més m’agrada de venir-hi són les persones amb qui em trobo. Podria quedar-me a casa, però m’encanta ballar i em va molt bé per a la salut”. “Per a mi és com el psicòleg i el gimnàs junts”, diu la Manoli. I l’Elena: “És la nostra teràpia, ningú té mal de peus”. “Som una colla fidel, fem molta broma, ho passem molt bé. Com una família!” Ah! Indispensable mudar-se bé, que així fa encara més il·lusió.

La història d’una motorista que es va aturar a cordar-li les sabates a una dona gran que anava carregada amb bosses a Barcelona ha transcendit com una història emotiva i solidària que posa de manifest la necessitat que tenim de notícies que, en realitat, no ho són. Certament, el gest de la motorista a qui aquella senyora va fer pensar en la seva mare, i a qui va voler evitar la probabilitat de caure, reconforta en una ciutat que cada vegada té la seva ciutadania més alienada, on sembla que si no vas a la teva ets ingènua o directament imbècil. Però la veritat és que si no fos per aquests gestos quotidians que es donen cada dia arreu, la vida seria molt més insostenible. Es donen, afortunadament, i la majoria no acaben esdevenint una notícia, diria que també afortunadament, perquè se’ls dona una categoria excepcional quan en realitat haurien de formar part de la nostra quotidianitat. A més a més, s’expliquen amb una dosi de carrincloneria innecessària que treu a l’anècdota part del seu encant. Una dona n’ajuda una altra sense esperar res a canvi, l’altra li vol donar les gràcies, i finalment es troben perquè l’agraïment es faci efectiu. És bonic quan ens ajudem sense esperar convertir-nos en heroïnes, i és bonic agrair als altres tot allò que fan perquè la nostra vida sigui més agradable, però no cal magnificar-ho ni buscar una emotivitat forçada. Encara que la fam que tenim de gestos de bona voluntat faci que les emocions també siguin exagerades, controlem-nos, per favor. Perquè al final només serem sensibles a la carrincloneria, i això sí que ens tornarà imbècils a tots plegats. Consti que ho dic amb respecte, encara que no ho sembli. I consti també que la majoria de nosaltres hem actuat moltes vegades com la motorista, potser sense cordar sabates però sí acompanyant quan la situació ho ha demanat. Perquè malgrat la sensació (?) que el món se’n va a la merda, encara hi ha empatia i refugis, sovint molt menys noticiables.

Moltes vegades, quan parlem de "l'excentricitat" de dones famoses, parlem en realitat de la seva llibertat. Perquè quan una gran artista internacional fa el que li dona la gana amb el seu aspecte físic, la seva carrera o la seva vida personal, la inèrcia social ens porta a considerar-la automàticament molt estrafolària, molt estrambòtica i fins i tot rara. Segur que aquest error de percepció és el que ha degut cometre novament aquesta setmana molta gent quan la diva immortal Cher ha fet algunes confidències sobre la seva actual vida sentimental a The Jennifer Hudson Show.

Des que el divorci és present a la nostra societat, s’han analitzat molt i des de tots els punts de vista les conseqüències que aquest fet pot tenir per als infants. La ficció també s’ha ocupat a bastament de les ferides que els fills de pares separats poden arrossegar. Fa només uns mesos hem pogut llegir Los astronautas, de Laura Ferrero, on l’autora recrea en una narració intensa i apassionant la seva vida a partir d’un fet decisiu: els seus pares es van separar abans que ella pogués guardar en la memòria el matrimoni dels progenitors i, per tant, el concepte de família.

Usurpar els comptes bancaris o agredir físicament, però també decidir per ella el que s’ha de posar cada dia o no cuidar-se de la higiene i alimentació. El maltractament cap a les persones grans pot ser econòmic, físic, psicològic o per negligència, però gairebé sempre és silenciós i invisible. Això fa que el risc de patir-lo sigui encara més real. Una de cada deu persones de més de 65 anys ha patit o patirà algun tipus d’abús o serà maltractada al llarg de la vida, segons els càlculs que va publicar l’Anuari de l’envelliment de les Illes Balears el 2021. Els experts consultats coincideixen que aquesta xifra és encertada i, fins i tot, adverteixen que pot ser més elevada per la dificultat de detectar els casos. Les víctimes –la majoria, dones– són especialment reticents a l’hora de reconèixer i denunciar aquesta violència, atès que sol venir de l’entorn que les cuida: la família o la residència. Només dins el primer àmbit, una vintena de persones denuncien maltractament habitual als cossos policials cada any a les Balears.

L'Ajuntament de Llucmajor i les associacions de gent gran de s'Arenal i Badies han signat un conveni pel qual el Consistori els cedeix un edifici municipal a cada un. Aquest conveni té una vigència de quatre anys. L'immoble de s'Arenal es troba a la cantonada dels carrers del Terral i de Formentera, i l'altre al número 5 del carrer d'Isaac Peral de Badia Gran, segons informa el Consistori en una nota.

És un aniversari una mica agredolç, el dels Iaioflautas, un moviment de gent gran que, interpel·lats per les mobilitzacions de joves a les places aquell maig del 2011, van decidir fer-hi pinya. L’esperit era el d'"ajudar en la lluita pels drets i la dignitat dels fills i nets", afirma Alfons Romero, autònom jubilat de 70 anys, que recorda cadascuna de les accions que van protagonitzar en contra de les retallades sociosanitàries o dels desallotjaments. Han ocupat bancs, l’Ajuntament de Barcelona i el Palau de la Música, i també han segrestat l’autobús 47 en contra de l’augment de les tarifes del transport públic.

Converses, bromes, rialles, complicitat i cares que, tot i la mascareta, desprenen molta felicitat. Aquesta és la imatge que es viu ara a les llars de les persones majors, que varen haver de tancar des de l'inici de la pandèmia i no van poder reobrir fins al 26 d'abril d'enguany. "Pensava que em moriria, vaig tornar 10 anys vella. Ara, per sort, estic vacunada i puc tornar a sortir. Anar a la llar em dona vida perquè puc socialitzar", relata Maria Gilfont, usuària del casal d'ancians de Can Real de Petra i que es manté dreta gràcies a l'ajuda d'un caminador. "Al principi ho vaig passar molt malament, no tenia ganes fer res. Em sentia enfonsada i quan veia algú que passejava pel carrer sense mascareta me n'apartava. Ara ja estic més tranquil·la. Tenia ganes de tornar a la llar i sentir-me viva. Venir aquí és una distracció", afegeix Maria Rosselló, en el seu cas membre del casal Reina Sofia des de fa 12 anys.

'Otra ronda'

¿La vida seria millor amb aquell puntet d'embriaguesa sempre a sobre?

Segons el psiquiatra Finn Skarderud, els humans naixem amb un dèficit d'alcohol a la sang d'un 0,05%. O almenys així ho explica en Nikolaj (Magnus Millang), un dels protagonistes d'Otra ronda, durant el sopar de celebració del seu quarantè aniversari amb els col·legues de la feina. Beure el just per compensar aquesta mancança ajudaria a afrontar millor la vida. Entusiasmats amb la idea, la colla d'amics decideix investigar la validesa de tal hipòtesi tot portant-la a la pràctica. És també una manera de sacsejar les seves rutines familiars i laborals, sobretot en el cas del protagonista principal, en Martin (Mads Mikkelsen). Els homes descobreixen que, efectivament, beure una mica cada dia els ajuda a desinhibir-se. Cap sorpresa. Tampoc no ho és que no siguin capaços de romandre en el nivell “neutre” d'alcoholització que s'havien proposat i es precipitin en una espiral de progressiva i devastadora embriaguesa. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

'I care a lot'

(2,5 estrelles)

Direcció i guió: J. Blakeson. 118 min. Regne Unit (2020). Amb Rosamund Pike, Peter Dinklage, Eiza González i Dianne Wiest. Estrena als cinemes

]]>

'El agente topo'

(3 estrelles)

Direcció: Maite Alberdi. Guió: Maite Alberdi. 84 min. Xile (2020). Documental. Amb Sergio Chamy, Rómulo Aitken, Marta Olivares i Berta Ureta. Estrena als cinemes

]]>

“Envejecer, morir / es el único argumento de la obra ”, llegim en un dels poemes més coneguts de Jaime Gil de Biedma. Pot ser que sigui, en efecte, l’argument decisiu de les nostres vides, però no ens agrada parlar-ne. Ni tan sols la filosofia, que definim com l’anhel de saber, s’ha detingut a interpretar i buscar-li un sentit a aquest argument. Ho ha fet amb la mort, però no amb l’envelliment, que és el més difícil d’enaltir. Quins filòsofs aborden sense complexos el tema i l’esquarteren? Ciceró, en el De senectute ; Schopenhauer, en una sèrie breu de meditacions recollides amb el títol El arte de envejecer. I poc més.

]]>

La literatura de Delphine de Vigan no és complaent, ni fràgil, ni edulcorada, ni toca temes senzills, per això pot sorprendre que a Les gratituds (Edicions 62/Anagrama) abordi tan clarament els bons sentiments i hi apareguin només bones persones. No està ben vist, això, si parlem d’alta literatura. Però l’escriptora francesa no hi ha volgut renunciar i ha tractat un tema tan quotidià com el deteriorament d’una persona gran que has estimat, però amb una gran profunditat i humanitat i sense trepitjar la línia vermella del sentimentalisme.

]]>

'Entre nosotras'

(4 estrelles)

Direcció: Filippo Meneghetti. Guió: Filippo Meneghetti i Malysone Bovorasmy. 99 min. França, Luxemburg i Bèlgica (2019). Amb Barbara Sukowa, Martine Chevallier i Léa Drucker. Estrena als cinemes

]]>

‘23 paseos’

(3 estrelles)

Direcció i guió: Paul Morrison. 102 min. Regne Unit (2020). Amb Graham Cole, Bob Goody i Dave Johns. Estrena als cinemes

]]>

"Era espantós: una successió de portes tancades, de vegades amb clau, i persones colpejant-les i suplicant sortir. Un horror", denuncia un bomber que va treballar en residències de gent gran durant el pic de la pandèmia. "Trucaves a l'hospital i et deien «Ho sento, avui només podem admetre una persona de residències, trieu vosaltres». I tot i així l'ambulància no venia i moria al cap de poques hores o dies", recorda una treballadora social d'un altre centre. "Ens estem ocupant d'atencions mèdiques que no havíem fet abans i aquí no ve ningú a ajudar: fem tot el que podem, però necessitem algú que sàpiga de què va tot això", lamenta una directora d'una residència. "Vam aïllar tots els residents a les seves habitacions com ens recomanaven per evitar contagis. L'Eugènia va deixar de menjar i de moure's, es passava hores davant de la finestra. Tenia por que es deixés morir i vaig començar a treure-la de l'habitació cada dia una estona. Va començar a menjar fins que un dia van venir els d'atenció primària i em van dir que estava posant tothom en perill. No vaig tenir més remei que tornar-la a l'habitació. Va morir al cap de pocs dies. No dic que no s'hauria mort igualment, però tinc clar que no volia passar per això", recorda la responsable d'un altre geriàtric.

]]>

"Què tenen de repel·lent aquestes tres paraules?”, es preguntava Anna Murià en un passatge sobre la textura emocional dels mots vella, vellesa, vell en el seu diari Reflexions de la vellesa. “¿Són obscenes, són insultants?”, continuava el seu argumentari.

]]>

Les visites de familiars a persones grans que resideixen a centres de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS) han començat aquest dijous, després que el Govern les autoritzàs a principi de setmana. El president de l'IMAS, Javier de Juan, ha assegurat que tots els usuaris que vulguin rebre una visita ho podran fer abans que acabi la fase 1, malgrat que de moment no es permet que en rebin més d'una dins aquest termini.

]]>

L'expansió del nou coronavirus tampoc dona treva a les residències d'avis. Les últimes dades del Govern, publicades aquest dilluns a la nit, confirmen que hi ha almenys 212 avis que viuen en aquest tipus de centres que han donat positiu per Covid-19. En total, hi ha 70 residències a tot Catalunya, de les 1.073 que funcionen al territori, amb algun usuari diagnosticat. Són dades recollides per la Generalitat de la xarxa pública del país (que ara inclou tots els centres, públics i privats). Segons detalla el departament de Treball, Afers Socials i Famílies, "aquestes persones estan aïllades, estan sent tractades i la seva atenció segueix els protocols marcats pel departament de Salut".

]]>