El president del Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger, Driss El Yazami (Fez, 1952), coneix bé el preu de ser un activista pels drets humans després de passar per la presó i l’exili a França durant el regnat de Hassan II. En l’actualitat, el pes institucional del seu càrrec no l’ha allunyat de la realitat del seu país, com demostra la seva reivindicació d’aplicar-hi canvis que el facin més democràtic. El Yazami va visitar Mallorca per presentar un estudi sobre l’escolarització i l’abandonament dels estudiants marroquins.

Driss esbossa un somriure i calla uns instants a la perruqueria de Palma on treballa mentre sospesa si opinar sobre les protestes de milers de joves marroquins al seu país. Reclamen millores en la sanitat, l’educació, creació d’ocupació i, en definitiva, justícia social. Condicions de vida dignes. “Clar que els entenc. Com no ho he de fer?”, demana. Es varen organitzar a través de les xarxes socials i plataformes digitals sota el nom de GenZ212 (la generació a la qual pertanyen i el codi internacional telefònic del Marroc) per prendre els carrers de ciutats com Casablanca, Marràqueix, Agadir i Tànger, entre d’altres. Driss, de 33 anys, els entén perquè ell va ser un d’aquests joves desencantats, frustrats i plens de ràbia que va exigir canvis en el sistema.

El nin treu les mans de sota la capa i cerca en el mòbil la fotografia del símbol d’un llamp. Youssef, perruquer de 38 anys, encén la maquineta i marca els traços en el crani del xaval. Els seus dos empleats atenen altres dos joves del barri de Pere Garau, on les perruqueries d’home s’han multiplicat en els darrers anys. En només dos carrers se’n superen la dotzena, regentades majoritàriament per ciutadans marroquins. En alguns casos no és necessari canviar de vorera per comptar-ne fins a quatre, a penes separades per uns metres. “Jo vaig obrir fa set anys i, llavors, hi havia molt poca competència. Ara, contínuament n’obren unes, però també en comencen a tancar d’altres o a canviar-se de mans”, explica Youssef, natural de Nador, qui considera que, “per mantenir el local cal lluitar molt, estar molt centrat en la feina”.

Molts dels nens que corren pels campaments d’Amizmiz, a l’Atles marroquí, van plens de crostes i ferides. No només a les cames i genolls (malgrat el fred de desembre alguns van amb pantalons curts), sinó també a la cara, damunt del pont del nas o al front. En un dels assentaments, tres nenes juguen als peus d’una tenda. Quan preguntem pel Mehdi Hunszoy una surt a buscar-lo, però la seva sandàlia groga s’entrebanca amb la grava i cau sobre les mans, molt a prop d’unes llaunes de tonyina buides que algú ha llençat. És una escena que es repetirà sovint: criatures caient de morros a terra i fent-se ferides per culpa del garbuix de cordes i cables que hi ha als campaments.