Li diuen així, "la Melero", que és un tractament de respecte i de proximitat a la vegada. La conec bé. Vibra amb el periodisme com si li passés el corrent, i es deixa sorprendre, amb la vehemència del corredor de fons que va arribar a Marató (i després va morir) per donar una notícia i amb la sorpresa, indomable, dels gats. Un gat no pot evitar girar-se cap allà on hi ha notícies. És la seva naturalesa. Vull dir amb això que l’Helena –la Melero– té la part instintiva del periodista, però també la part intel·ligent. És una barreja que admiro, perquè no la tindré mai. La Melero seria la dona de Lot. Li diuen que fugi de Sodoma i Gomorra, però que no es giri per mirar, perquè si mira, es convertirà en sal. I ella mira, esclar. Perquè és periodista. I es converteix en estàtua de sal. Em sembla que és un dels meus personatges preferits de la història, la dona de Lot.

És el rostre de TV3 per definició, si comencem a sumar hores davant la pantalla, fent passar la vida en directe. Helena Garcia Melero ofereix ben poques entrevistes així que, quan va accedir a aquesta, era inevitable intentar fer la mirada retrospectiva a més de trenta anys de carrera i, alhora, intentar trobar no només la Melero, sinó també l'Helena.