Sala Augusta, el primer dels dos poemes –emocionants i escruixidors– que conté el nou llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), comença amb una pantalla de cinema on es projecta la imatge d'un vaixell amarrat al port de Palma. El feix de llum proposa un viatge fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. El lector no triga a saber que aquell vaixell, el Jaume I, va ser convertit pels falangistes en presó durant unes setmanes de 1936. També el cinema on es projecta la pel·lícula havia estat, durant la guerra, "una presó per tancar-hi els rojos", coneguda amb el nom de Can Mir, perquè era propietat d'una família de falangistes que portava aquest cognom.

En una de les parets de la Fàbrica Damm de Barcelona, a tocar d'on havia nascut i on vivia la Josefina Espinosa, una pintada de grans dimensions interrogava: "On és Andreu Nin?" Era als anys 40 i la Josefina, llavors una nena, topava cada dia amb aquella inscripció sense saber que Andreu Nin, de qui llavors no sabia res, seria anys més tard el seu sogre, tot i que no el coneixeria mai. Tampoc no es podia ni imaginar llavors que, més de vuitanta anys després, aquella pregunta continuaria a l'aire, sense resposta. “Que no s'hagi recuperat el cos d'Andreu Nin és una espina que tenim clavada. No han tingut ni la delicadesa de buscar-ne les restes i lliurar-les a la família, no hi ha interès, però nosaltres no deixarem de preguntar on és Andreu Nin", assegura la Josefina, que amb 92 anys exhibeix una vitalitat i una lucidesa extraordinàries i una salut envejable.

L’any 1939, acabada la Guerra Civil i amb un poble colpejat per les penúries, els veïns de Son Macià es mobilitzaren per construir, devora la plaça de l’Església, un immoble i un pati on les monges de Sant Vicenç de Paül poguessin donar preescolar als nins macianers, i que també servís de convent i de centre de primeres cures. En les obres de la casa, com va passar després amb les de la carretera que va del llogaret a Cales de Mallorca (promogudes pel capellà Pere Fons), hi va participar mig poble, mogut per la necessitat i la voluntat de servei, sense comptar gaire amb una administració manacorina massa allunyada físicament i mental.

A mitjans de l’any 1938, en plena Guerra Civil, el famós hotel balneari de Montagut, al Ripollès, es va convertir en un hospital militar de guerra molt important. Hi van passar milers de soldats del bàndol republicà, ferits en combat o malalts. Molts, malauradament, no van sobreviure i, per donar sepultura als morts de la manera més digna possible, les autoritats del municipi i de l’hospital van decidir cavar un forat al nord-oest del cementiri de Ribes de Freser abans que arribessin les tropes franquistes. En total van enterrar-hi més de 90 cossos, que formen la fossa comuna documentada més gran dels Pirineus catalans. Eren combatents allistats a l’exèrcit de la República des de municipis d'arreu de Catalunya i també de la resta de l'Estat, que van morir a l'hospital per ferida de bala, impactes de metralla o malaltia.

L'excavació de la fossa de la platja de la Coma, que ha tingut lloc entre els dies 11 i 16 de desembre, ha acabat sense resultats positius. Els tècnics han actuat en dues superfícies molt concretes, una localitzada a peus d’una de les dunes a la part més septentrional de la platja i l’altra en un pinar pròxim, sense que s’hagin trobat restes òssies de les víctimes que foren enterrades a la zona entre la segona quinzena del mes d’agost i principis de setembre de 1936, als inicis de la Guerra Civil espanyola.

Durant la Guerra Civil, a Mallorca, hi hagué devers 1.800 morts i més de 10.000 persones tancades en presons o camps de concentració –llavors l’illa tenia poc més de 300.000 habitants. Són dades de l’historiador porrerenc Bartomeu Garí. L’investigador calvianer Manel Suárez sempre s’havia demanat d’on sortí tant d’odi. Trobà la resposta llegint Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal (1963), de la filòsofa alemanya Hannah Arendt. “Aquí –assenyala– també hi hagué unes elits dirigents que, a través dels cacics locals, varen influir sobre persones que fins aleshores havien passat desapercebudes. El juliol de 1936 aquestes persones s’imbuïren d’un poder descomunal que els permeté decidir impunement sobre la vida i la mort de molts ciutadans”.

Lluc Mateo és un gironí de 21 anys que, tot just acabar el tercer curs del grau d'història a la Universitat de Barcelona, ja ha trobat un objecte d'investigació i una possible ocupació de futur que ha començat a donar fruits: la investigació històrica. Ofereix els seus serveis per reconstruir el passat històric familiar, per raons d’herències o notarials, i fins i tot pensa en assessorar produccions cinematogràfiques o teatrals. Ja ha investigat vuit casos, sobretot de desapareguts durant la Guerra Civil, el darrer dels quals és l’oncle de l’actor Ferran Rañé. Els seus familiars només sabien que havia desaparegut durant la guerra.

Es diuen Dora i Elena. Són mare i filla. I transiten per l’escenari convertides en diferents personatges que les porten d’Espanya a l'Argentina. De la guerra civil a la dictadura de Videla. 

Amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936, a Felanitx la set de venjança feixista fou insaciable. El batle Pere Oliver Domenge bé s’afanyà a fugir en un llaüt fins a Menorca. En no poder-lo agafar, els falangistes anaren a cercar Rafel Estades Adrover. Enemic de Joan March, era un influent empresari dedicat a l’exportació de fruits secs. De malnom li deien s’Esparter en record de l’ofici dels seus pares. Des de 1931 feia de regidor a l’Ajuntament per a Unió Republicana de Mallorca.

Ahir vam enterrar un tiet de 94 anys i el repàs de les primeres línies de la seva biografia és un recordatori escruixidor de com va arribar a ser de cruel la vida dels nens i dels joves nascuts fa una mica menys d’un segle. 

Fa uns dies, a X –l'antic Twitter–, tres escriptors cinquantins (Antoni Martí Monterde, Francesc Serés i un servidor) ens vam posar a glossar, amb melancòlic entusiasme, la fascinació que ens havia causat en el seu moment la pel·lícula Europa, de Lars von Trier. Estrenada l'any 1991, la pel·lícula mostrava una Europa devastada per la Segona Guerra Mundial i la ignomínia nazi. Presentava el continent com un lloc fred, obscur i violent, un malson que es podia recórrer en tren seguint les indicacions de la veu hipnòtica de Max von Sydow. “Quan compti fins a deu, seràs a Europa”.