L'expresident de la Generalitat Artur Mas va repassar aquest dilluns en una entrevista al programa La república del Mediterrani una de les anècdotes que revelen els moments més trapelles de la seva joventut. "Això no sé si es pot explicar", va començar dient l'exdirigent convergent a l'entrevistadora, Maria de la Pau Janer. Mas va relatar que el 1974, quan tenia 18 anys i havia acabat l'escola, va fer un viatge que va quedar per sempre més gravat a la seva memòria: un Interrail amb companys de classe per les capitals europees. No recorda si va ser a Copenhaguen o a Amsterdam que van decidir anar a un mercat en què "hi havia revistes de tota mena". "Revistes porno; i les vam comprar". Un "error" que va pagar car, perquè la Guàrdia Civil el va enxampar a Portbou, tornant amb el tren, i va acabar despullat.

En un article recent en aquest diari el 129è president Artur Mas ens explica la seva visió sobre la principal preocupació dels catalans segons la darrera onada del CEO. Pel respecte institucional que li tinc a l’autor, lamento constatar que es tracta d’un text farcit d’arguments que no resisteixen el contrast amb la realitat, i d’omissions tan ideològiques o més que les “proclames” que denuncia. No es pot deixar sense rebatre.

Passat l'ostracisme per la confessió de la deixa a l'estranger el 2014, a Jordi Pujol ja se li fan homenatges. Aquest divendres se n'ha organitzat un per part de l'Associació d'Amics d'Enric Prat de la Riba a Castellterçol, on pesos pesants del món exconvergent han lloat l'expresident i la seva obra de Govern. El poble natal de Prat de la Riba , un dels seus referents, ha estat l'escenari per reivindicar la seva presidència i doctrina amb l'expresident Artur Mas, l'expresidenta Núria de Gispert, l'exconseller Felip Puig i l'exalcalde Xavier Trias. El president del Parlament, Josep Rull, que ha participat en l'acte a través d'un vídeo, fins i tot l'ha titllat de "pare de la nació catalana moderna". En aquest context, però, Pujol també ha volgut reflexionar sobre l'actualitat i llançar un missatge: "No serem independents".

Que Salvador Illa té una actitud i uns comportaments que connecten amb la manera de fer de la Convergència tradicional és un fet prou visible, però per si de cas n'hi havia dubtes, Artur Mas ho ha confirmat aquest dijous en una entrevista a Catalunya Ràdio. “Hi veig una mica del tarannà que vostè deia”, va admetre Mas, en resposta a la pregunta de Ricard Ustrell sobre si veia en el nou president de la Generalitat “un gen convergent”. A continuació ho ampliava: “A Convergència hi vam tenir gent com ell. Jo mateix, quan finalment vaig arribar a la Generalitat l'any 2010, hi vaig sumar persones que venien del PSC”. Ha tancat la qüestió subratllant, lògicament, les divergències entre socialistes i convergents: “Sé bé on és cadascú”, ha recalcat.

Pasqual Maragall va anunciar que es donava de baixa del PSC (que estripava el carnet del partit, d'acord amb la frase que solen fer servir els mitjans) l'octubre de 2007, un dia abans de fer públic, també –en una visita al pavelló de Neurologia de l'Hospital Sant Pau–, que patia Alzheimer: no van faltar veus que van voler relacionar, barroerament, les dues notícies. Qui havia estat l'alcalde dels Jocs Olímpics i el president del nou Estatut, però, no abandonava el seu partit de tota la vida perquè estigués malalt, sinó perquè l'havien decebut. El van decebre Zapatero (a qui Maragall havia donat suport quan ningú més ho feia) i Montilla, pactant amb Artur Mas contra ell. Maragall va trobar la manera d'escenificar la seva opinió sobre aquestes maniobres comprant a la llibreria Blanquerna de Madrid, en presència de Montilla, la novel·la de Leonardo Sciascia Els apunyaladors. Un any abans que es donés de baixa del PSC, ja ho havia fet la seva esposa, Diana Garrigosa, un referent per a Pasqual Maragall en tots els àmbits. Garrigosa va morir l'any 2020.

Semblava que l'Audiència de Barcelona parava els peus al jutge Joaquín Aguirre, entestat a trobar connexions entre Carles Puigdemont i Vladímir Putin, però la nova causa oberta per la trama russa del Procés demostra tot el contrari. Davant del moviment del magistrat, l'advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, ja ha anunciat que es querellarà contra Aguirre per prevaricació i també per malversació, perquè considera que porta anys gastant diners públics en especulacions sense fonament. Ho ha explicat en una entrevista al Més 3/24, on ha carregat contra el "deliri" del jutge del cas Volhov. "L'única trama russa que s'investigarà és la del jutge Aguirre i les persones que l'estan ajudant per aquest delicte de prevaricació, en concurs amb un delicte de malversació. En els pròxims dies presentarem sense cap dubte una querella contra Aguirre", ha recalcat Boye.

Si en algun moment dels propers anys es vol recuperar la via cap a l’exercici del dret a l'autodeterminació que Catalunya va emprendre amb força a partir del 2012, caldrà fixar-se en les variables externes i les condicions internes que fins ara han impedit assolir l’objectiu final, que no és altre que una Catalunya independent en una Europa creixentment federal. Darrerament insisteixo molt en la idea que quan parlem d’independència en el marc europeu hem d’explicar les coses com són i com volem que siguin: és a dir, sobiranies compartides i independències limitades en benefici d'un projecte europeu comú, que ens faci ser algú en el context mundial i que ens garanteixi progrés i benestar a llarg termini. 

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.

L'expresident de la Generalitat Artur Mas tornaria a convocar eleccions anticipades l'any 2012, malgrat que va perdre dotze diputats, i també tornaria a fer el pas al costat del gener del 2016, tot i que no comparteix algunes decisions de l'expresident Carles Puigdemont com declarar la independència l'any 2017. Ara bé, el que no tornaria a fer ara –o almenys expressa dubtes sobre el tema– és posar fi a Convergència. "El temps m'ha fet dubtar de si vàrem fer bé tancant CDC", assegura l'expresident en el darrer capítol del seu podcast A favor de la política, en què conversa amb la periodista de l'ARA Núria Orriols sobre el llibre Convergència. Metamorfosi o extinció (Angle Editorial, 2023).

Els presidents de la Generalitat es presenten de tant en tant a Madrid a recitar l’"Escolta, Espanya", en una versió adaptada a cada moment històric. Hi hem sentit Pujol i el seu "som una nació lleial a la Constitució però deixin d’acusar-nos de deslleials", Maragall amb "aprovin l'Estatut, que si no tant vostès com nosaltres hi sortirem perdent", Montilla i el cèlebre advertiment d’una "desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya", i ahir, la profecia complerta dels tres primers en boca d’Aragonès, que va parlar d’amnistia i referèndum. Quaranta anys de la nostra història resumits en aquests discursos.

José Manuel Villarejo va assenyalar dues presumptes fonts del CNI en una conversa que va mantenir amb l'expresident Artur Mas a RAC1: el president blaugrana Joan Laporta –que segons l'excomissari va donar dades sobre Sandro Rosell– i l'exconseller Felip Puig –que segons el policia hauria passat informació sobre líders independentistes–. Tots dos ho han negat de forma taxativa –Puig afirma que no s'hi ha reunit mai– i aquest dilluns la família Pujol ha tancat files amb l'exdirigent de Convergència.

L'excomissari José Manuel Villarejo no només ha assenyalat qui va ordenar les càrregues de l'1-O -l'exministre Juan Ignacio Zoido- o ha confirmat l'existència de l'Operació Catalunya, sinó que també apuntat qui eren els informadors, segons ell, del CNI durant el Procés. I ha citat dues persones: el president del Barça, Joan Laporta, com a informador sobre Sandro Rosell i l'exconseller Felip Puig, com a font del CNI propera a la família Pujol. "Hi ha tres classes d'enemic en la política: el furibund, el sanguinari i el company de partit", ha dit Villarejo a Rac 1, on ha mantingut una conversa cara a cara també amb l'expresident Artur Mas.

L'aritmètica endimoniada de les eleccions espanyoles ha fet que un dels escenaris plausibles sigui que el candidat a la investidura, sigui Sánchez o Feijóo, fracassi en el primer intent de ser investit. No seria el primer cas, ni probablement l'últim, però la història diu que començar la legislatura amb mal peu té normalment un preu elevat a pagar. Una investidura es fa en dos temps: en la primera votació el candidat ha d'aconseguir la majoria absoluta i, si no és així, en 48 hores es vota de nou i es necessita una majoria simple. Aquestes són les quatre persones a Catalunya i Espanya que han perdut una investidura.

El mateix dia que Sandro Rosell ratifica davant els jutjats de Madrid la seva querella per l'operació Catalunya, al Congrés es posa en marxa la comissió d'investigació que busca posar llum a les maniobres que el PP va ordir per desprestigiar figures vinculades al sobiranisme. L'expresident del Barça ha denunciat que la causa judicial per la qual va passar dos anys en presó preventiva bevia d'una investigació prospectiva liderada per l'excomissari José Manuel Villarejo. Precisament, l'excomissari és el primer a comparèixer aquest dimecres a la tarda a la cambra baixa. També ho havia de fer l'expropietari de Banca Privada d'Andorra Higini Cierco –la comissió va néixer per investigar la branca andorrana de l'operació Catalunya–, però ha demanat una altra data perquè és de viatge. Per tot plegat, repassem els objectius que el govern de Mariano Rajoy, a través de Villarejo, va posar a la diana:

Amb Artur Mas hem quedat a les cinc. Deu minuts abans, ja té el cotxe oficial aturat a la cantonada que aviat serà una superilla. Ell, però, s’espera que sigui l’hora en punt per entrar a l’ARA. El cap de premsa m’avisa que l’Artur s’ha preparat l’entrevista. Intueixo que té alguna idea que li interessa colar. Si pot, que ho intenti. Endreçat com és, mai ha estat un entrevistat de “pregunta’m el què vulguis que jo respondré el que em doni la gana”. Intenta cenyir-se a la conversa. Això sí, fora de la política es despentina més a l’hora de contestar.

El Tribunal de Comptes ha comunicat aquest dimarts a 34 excàrrecs del Govern –inicialment n'hi havia sota la lupa 42– les fiances que els reclama per les despeses en política exterior i del Diplocat del 2011 al 2017. Es tracta d'un informe de 504 pàgines, conegut com a acta de liquidació provisional, que dona per tancada la instrucció i imposa una fiança de més de 5,4 milions d'euros per abordar el procediment, perquè més endavant està previst que es faci un judici –tot i que el Tribunal de Comptes no té capacitat per jutjar, és un procediment administratiu– per decidir quina serà la xifra final de la multa per responsabilitat comptable.

L’independentisme va superar el 50% dels vots per primer cop a les eleccions del 14 de febrer. Tot i que la baixa participació a causa de la pandèmia fa que el resultat s’hagi de posar en quarantena, no deixa de ser una fita estadística que confirma la bona salut (almenys electoral) del moviment. Mirant enrere hi ha tres personatges clau que expliquen en part aquest èxit. I cadascú, en el seu context històric, va aportar ingredients sense els quals avui no es podria explicar aquest 51% de suport. Es tracta d’Àngel Colom, secretari general d’ERC entre 1989 i 1996; Josep-Lluís Carod-Rovira, que va ser líder del partit entre aquell any i el 2008, i Artur Mas, que va ser líder de CiU i també president de la Generalitat entre 2010 i 2016.

El 3 de març l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va complir 47 anys. Els va celebrar bufant una sola espelma blava. Aquesta imatge la va publicar a Twitter, però el missatge que l'acompanyava encara era més important: "Em regalo uns dies sense Twitter". Llavors, Colau ja va fer un espòiler dels motius que la portaven a prendre la decisió. Només podien respondre a aquell tuit els usuaris que ella havia mencionat. El resultat? 70 retuits, 494 tuits amb cita, 1.070 agradaments i 0 comentaris. Un mes i nou dies després, Colau anunciava que deixava Twitter de forma indefinida. Igual que en el primer tuit, no tothom podia comentar la publicació, només les persones que ella seguia. 43 comentaris, cap de negatiu, i l'expressió "ben fet" es repetia. Els haters de Colau, davant la impossibilitat de criticar-la, van anar a buscar tuits antics per deixar-hi el comentari. En una publicació del 3 de març on donava el condol a la família d'un jove de 14 anys que havia mort en un accident de trànsit, es llegeixen comentaris de no fa ni 10 hores que diuen: "Deixes Twitter per por de les crítiques".

El resultat electoral del 14 de febrer deixa el Partit Demòcrata fora del Parlament i Junts per Catalunya en la segona posició en el bloc independentista per darrere d'Esquerra, una situació que segons l'expresident Artur Mas mereix "autocrítica" per part de les dues formacions i una "reconciliació" de l'espai polític que permeti "recuperar l'hegemonia". "Sense això, no serà possible", ha assegurat aquest dimecres en una entrevista a RAC1, a més d'afegir que anirà a veure l'expresident Carles Puigdemont a Waterloo per intentar recosir el projecte. "Vull anar a Bèlgica per fer una reflexió conjunta, perquè no ha anat bé per a ningú i la reconciliació hauria de ser possible", ha assenyalat. "La manca d'unitat no et porta a l'èxit", ha conclòs.

Dimecres passat, fa tot just una setmana, vaig parlar amb un amic periodista a qui no veia des d'abans del confinament. Vam coincidir que això de fer de cronistes del processisme des de fa una dècada i de testimonis del covidisme des de fa uns quants mesos és esgotador. Va ser llavors quan algú dels dos va dir: i de què parlàvem, fa vint anys? Bona pregunta. Vam aventurar que els temes estrella d'aquell moment eren segurament la globalització, la digitalització, la imminència de l'euro, etc. La política catalana era llavors una veritable bassa d'oli, malgrat que estava clar que Pujol, que havia guanyat les eleccions per enèsima vegada el 1999, no es tornaria a presentar i, en conseqüència, hi havia una petita incertesa a l'horitzó.