La tardor de l'any 23 ens va dur un esdeveniment que mai no acaba de tenir el ressò que es mereix per la importància que té: la publicació d'un nou llibre de Neus Canyelles, titulat Milady (Empúries). M'agrada repetir, perquè n'estic convençut, que aquesta autora palmesana és una de les millors narradores que tenim a la literatura catalana: Neus Canyelles escriu novel·les i contes (títols com Cap d'Hornos, L'alè del búfal a l'hivern, La novel·la de Dickens o Mai no sé què fer fora de casa donen fe de la seva mestria en aquests gèneres), però els seus últims llibres desdibuixen o prescindeixen cada vegada més de la ficció per cenyir-se al relat dels fets de la pròpia vida que Canyelles considera que val la pena de contar. Li desagrada que l'etiquetin en l'autoficció i, de fet, en el seu cas, no és pertinent, perquè de ficció n'hi ha ben poca —per no dir gens— en els seus textos. Pel que fa al prefix auto, hi jugava irònicament al títol del seu llibre anterior, Autobiografia autoritzada, que li va valdre el Premi Lletra d'Or 2022. El del 2023 va ser concedit a una altra gran escriptora en català: la poeta valenciana Teresa Pascual, per Tot passa baix (LaBreu), de lectura més que recomanable com tota la seva obra en vers, reunida al volum El temps en ordre: poesia reunida 1988-2019, publicada per Edicions Alfons el Magnànim.

Teresa Pascual ha trencat el llarg parèntesi d'autors valencians al palmarès del premi Lletra d'Or, un dels més veterans de les lletres catalanes. Abans d'ella –i amb l'excepció de Núria Cadenes, premiada el 2021, que viu a València des dels anys 90– cal remuntar-se fins al 1985 per trobar-hi Joan Francesc Mira amb l'assaig Crítica de la nació pura, i amb anterioritat només el van rebre Vicent Andrés Estellés (1975) i Joan Fuster (1963).