No em trec del cap la seqüència d’un home que avançava amb dificultat per aguantar-se dret, sota un aiguat, amb l’aigua fins als genolls, per un carrer inundat de la franja de Gaza. Als braços hi portava el cadàver d’una criatura, embolicat en un llençol. Fins i tot una cultura com la nostra, en què ens hem acostumat que els informatius siguin una competició per captar la nostra atenció a base d’una successió d’imatges dramàtiques (amb el consol que després de la pausa vindran els esports i podrem respirar), la tragèdia d’aquell home era especialment insofrible. Quina desgràcia més li podia passar? És comprensible que persones com aquella diguin que a vegades senten enveja dels morts pels bombardejos.