Aquest diumenge, l’extrema dreta espanyola va fer la seva manifestació quasi setmanal a Madrid, increpant el president espanyol Pedro Sánchez i tots aquells que l’acompanyen en l’àrdua tasca de desballestar Espanya, amb els habituals crits ultratjants: en teniu els detalls a la crònica d’Ot Serra en aquest diari. L’interès en aquesta ocasió era veure quin paper hi jugava el PP de Feijóo, incòmode cada vegada que se li presenta una nova foto de Colón, és a dir, una nova convocatòria de l’extrema dreta per tancar files i marcar paquet populista i neofranquista (i per cerrar España, naturalment). En aquesta ocasió, convocava una certa Plataforma por la España Constitucional i Feijóo va voler sortir del compromís per la via d’intentar acontentar tothom: ell no hi va assistir, però hi va enviar Carmen Fúnez, vicesecretària d’organització de la formació, cosa que vol dir que el Partit Popular hi era a tots els efectes. Tampoc hi va faltar una nodrida manifestació del qui és qui de la dreta ultranacionalista espanyola, des d’Abascal fins a Vidal-Quadras passant per Alvise Pérez, el noi sorpresa, i fins i tot Marcos de Quinto, que va manar prou dins Ciutadans. Hipocresia a banda, s’entén que aquestes manifestacions facin mandra a Feijóo, perquè qui en surt reforçada sempre és Ayuso. Aquesta vegada, amb vint-i-cinc mil manifestants segons la Delegació del govern espanyol a Madrid, tampoc va ser l’excepció. 

1. Set anys després de l’1 d’Octubre fa de mal dir, però el dia que Catalunya sigui un nou estat d’Europa –que un dia o altre ho serà, potser més per errors del rival que no per mèrits propis– trobarem a faltar Espanya. La diversió que ens ha donat la darrera setmana no es paga amb traspassos de Rodalies ni amb finançaments singulars. Entre Julián Muñoz, l’Alvise Pérez, Vinícius, el rei i la Bárbara Rey, l’espectacle ha estat de molta qualitat.

La Fiscalia del Tribunal Suprem ja té sobre la taula una denúncia contra Alvise Pérez per presumpte finançament il·legal. Segons ha publicat Eldiario.es, el cap de llista de S'ha Acabat la Festa a les eleccions europees va cobrar 100.000 euros en metàl·lic d'un empresari del sector de les criptomonedes per sufragar la campanya. Es tracta d'Álvaro Romillo, fundador de Madeira Invest Club (MIC), companyia que de manera abrupta va tancar la setmana passada. Aquest home és qui va presentar una denúncia davant la Fiscalia General de l'Estat el dia 19 de setembre informant dels fets, que ha ampliat aquest dimecres. Com que la competència per investigar l'eurodiputat és del Suprem, s'ha derivat el cas a la Fiscalia de l'alt tribunal.

L'eurodiputat d'extrema dreta Alvise Pérez va prometre que amb ell i la seva agrupació d'electors "s'acabaria la festa", l'expressió que va fer servir com a ham electoral contra la corrupció. Però els seus primers mesos d'activitat des de les eleccions europees i el primer sorteig del seu sou com a eurodiputat –que ha guanyat un asturià– posen en evidència les contradiccions que ha llaurat amb proclames populistes que ara se li giren en contra.

Seguint escrupolosament, com sempre, un guió marcat des del carrer Génova de Madrid, va comparèixer la presidenta Marga Prohens per donar explicacions sobre la ruptura de Vox amb el PP. El guió consistia en una primera part bastant marciana, per forçada, que consistia en el repàs de les suposades bones obres fetes durant el primer any de govern (en companyia, o més ben dit sota la tutela, de Vox). I continuava amb una segona part, que era el somrient futur que, segons el PP, s'obre d'ara endavant: si fins ara tot ha estat excel·lent, a partir d'ara ja ens esperen meravelles mai vistes. Triomfalisme i xut endavant a la pilota.

Els deu anys del regnat de Felip VI es van produir només una setmana abans de la signatura del cap d'Estat a la llei d'amnistia, la qual cosa va provocar crítiques des de les files ultres. Si bé la dreta i l'extrema dreta s'havien erigit en els màxims defensors de la monarquia, la nova formació S'ha Acabat la Festa ja ha declarat la guerra per això al rei i Vox li ha començat a fer peticions constitucionalment impossibles. Estem davant una nova etapa en la relació de la monarquia i l'extrema dreta? ¿Perilla el suport de la dreta radical a la Zarzuela?

"Espero que no hagi de passar alguna cosa atroç perquè recuperem el contacte amb la realitat", escrivia diumenge a l'ARA el mestre Enric González. A l'article es referia, entre altres coses, a les conseqüències històriques del romanticisme alemany del XIX en la generació d'un estat d'ànim que va acabar marcant el pitjor del segle XX. Sigui com sigui, Nietzsche va morir el 25 d'agost de l'any 1900, és a dir, 19 anys abans de la fundació del NSDAP, el partit nazi. I Wagner, a qui sovint s'encolomen tantes desgràcies, passà avall el 1883, sis anys abans del naixement Hitler. Se'ls pot acusar de ser nazis abans del nazisme? I d'inspirar-lo? Això ja és una altra història. En canvi, sí que hi ha elements d'aquell temps que permeten establir una relació causal directa i que sovint s'ometen, com ara l'entronització de la frenologia com la manera "científica" d'entendre les complexitats de l'ésser humà. La forma dels cranis, els trets facials, la raça, determinaven llavors la conducta individual i també la col·lectiva, la dels pobles. El món es dividia en braquicèfals i dolicocèfals, en aris i no aris, etc. Totes aquestes rucades pseudocientífiques van ser la base teòrica i la justificació política d'Auschwitz. Per tornar a la realitat va haver de passar una cosa atroç, efectivament...

El 1815, Europa estava devastada. Les guerres napoleòniques havien consumit recursos i ànims. La desfeta final del general cors que es va coronar emperador semblava dissipar qualsevol esperança de canvi: el poder seguiria eternament en mans d'absolutistes hereditaris. La revolució de 1789 havia quedat (aparentment) en no res.

D’entre les poques sorpreses que ens va portar la nit electoral de diumenge va sobresortir la irrupció d’una nova formació política –una agrupació d’electors, per ser més precisos– que va entrar amb força al Parlament Europeu amb 3 eurodiputats i el 4,6% dels sufragis. Estem parlant, lògicament, de S’ha Acabat la Festa (SALF), la marca de l’agitador digital Alvise Pérez.

“Una jutgessa ordena la detenció de Vito Quiles, cap de premsa d’Alvise Pérez”. Aquesta notícia d'El País, publicada aquest dimecres a les 10.34 h, ha sorprès el seu protagonista esmorzant a la cafeteria del Congrés dels Diputats, on està acreditat com a redactor del canal d'ultradreta EDA TV. El que ha passat a continuació podrien ser les preses falses d'una pel·lícula titulada Atrapa'm si pots o El fugitiu. Sense pagar la consumició, Quiles s'ha aixecat, s'ha posat a parlar per telèfon visiblement nerviós i ha abandonat la cambra baixa. "Sense córrer, però caminant de pressa", explicava poc després un fotògraf que ho ha presenciat tot. Un grup de treballadors gràfics, que també deuen haver deixat algun cafè o pintxo de truita a mig acabar, l'han empaitat i han pogut immortalitzar una imatge que trigarà a ser oblidada pels que trepitgen setmanalment l'espai que travessa la zona de premsa de la cambra espanyola.

A qui es pregunti com és possible que un agitador d’ultradreta hagi aconseguit tres eurodiputats, se l’ha de redirigir a la immortal sentència de McLuhan: “El mitjà és el missatge”. La diferència és que el 1963 el mitjà era la televisió, i el 2024 el mitjà és el mòbil. Però el principi és el mateix.

S'ha Acabat la Festa d'Alvise Pérez ha aconseguit el 4,59% dels vots (2,81% a Catalunya), és a dir, més de 800.000 vots, que es tradueixen en tres escons, pràcticament igualant Sumar (4,65%). Aquest resultat ha frenat l'ascens de Vox sobretot a la Comunitat de Madrid, on el partit d'Abascal amb prou feines ha pujat unes dècimes respecte a les últimes eleccions europees (del 9,89% al 10,72%), mentre que Alvise Pérez ha tret el 5,06% dels vots. Sumant els dos partits ultres tenim un 14,2%, uns números semblants als d'Alternativa per a Alemanya (16,1%), fet que mostra la consolidació d'un espai ultra que només fa uns mesos semblava que havia de ser engolit pel PP.

La nit electoral, amb la caiguda del govern de França, amb Alternativa per a Alemanya com a segona força a Alemanya, amb la victòria paroxística de Meloni a Itàlia i amb la pujada general de l'extrema dreta, no per esperada menys alarmant, corrobora que les esquerres europees segueixen sense trobar el seu lloc al segle XXI. Però també que la tàctica de les tradicionals dretes liberals, d'incorporar fragments de l'ideari i el discurs de l'extrema dreta per frenar l'extrema dreta, dona just el resultat contrari: alimenta i reforça l'extrema dreta. Macron (que ja va començar per no voler liderat un “partit” sinó un “moviment”, que primer es va dir En Marxa i ara Renaixement, i que a cada bugada de revoltes socials ha anat perdent un llençol de centredreta) s'ha cremat exactament així. Ara setmanes d'incertesa fins a les eleccions legislatives que ha convocat per al dia 30. La personificació d'aquesta dreta especuladora és Ursula von der Leyen, que a pilota passada, i després d'haver fet, per si de cas, totes les picades d'ull possibles a l'extrema dreta, ja torna a convidar a teixir majories liberals i socialdemòcrates, com si aquí no hagués passat res.

Mentre els seguidors d'Alvise corejaven "Irene Montero, a la caixa tres!" [com si fos una caixera de supermercat] amb esquirols estampats a les samarretes, una pregunta recorria les principals cadenes televisives. ¿Com és possible que una nova força d'extrema dreta hagi pogut obtenir més de 800.000 vots sense trepitjar cap plató, fer mítings polítics ni anar a cap debat?

Una de les sorpreses de la nit de les eleccions europees, segons l'enquesta de TVE i TV3, és un candidatura desconeguda amb un nom provocador: S'ha Acabat la Festa. Segons el sondeig, aquest agrupació d'electors treurà un 3,9% dels vots i entre dos i tres eurodiputats. Al darrere d'aquesta operació política hi ha un jove anomenat Alvise Pérez, un activista antiSánchez. Però què és el que sameb d'ell?

Ara és una època de ser bona persona, de sentir-te imbuïda per l’esperit nadalenc, de fer donatius i de repartir pau i amor. Però no tothom és capaç d’abraçar la bondat per més que les llums d’hivern hi convidin. Hi ha persones que continuen sent elles mateixes, fins i tot una mica pitjor, també per Nadal. És el cas de Luis Rubiales, que lluny d’entonar un mea culpa que tampoc esperàvem, continua passejant-se com una víctima. I té part de raó, perquè en aquest món als homes com ell se’ls acostuma a mantenir al seu lloc. Vull dir que el pobre ha tingut mala sort. La majoria continuen exercint l’abús de poder sense problemes. Però el seu enfocament no va per aquí, al contrari. De fet, per seguir demostrant la seva innocència i netejar la seva imatge, s’abraça a l’extrema dreta. Tenint tant a mà l’esperit nadalenc, no s’entén. Però no es pot dir que no sigui una manera original de demostrar la innocència, encara que jo la dec trobar més original que no pas ell. O hauria de dir ells, perquè en aquesta aventura de “tots contra mi” no està sol i s’ha fet acompanyar d’Alvise Pérez, un agitador de l’extrema dreta pàtria que ha estat denunciat i condemnat per la justícia espanyola en més d’una ocasió per escampar informació falsa i vulnerar l’honor de diverses persones. És ben bé que hi ha gent que s’ha de trobar a la vida i aquests dos individus havien de trobar-se per fer front comú i allargar encara més aquest esperpent derivant-lo cap a un (oh, sorpresa) “la culpa és de Catalunya”. Perquè Rubiales ha tingut el valor de dir que es va estirar el seu tema per no parlar d’altres molt més importants, referint-se a l’amnistia, la Cruella de Vil dels nacionalistes espanyols. Permeteu-me la transcripció del moment per si no l’heu vist: