La commemoració dels cent anys del naixement de Paco Candel sembla que ha agafat el país a contrapeu. Candel, el seu pensament social i la seva obra literària no acaben d’encaixar en un temps de desconfiances partidistes i d’hipercorrecció política. És cert que encara queden dies per celebrar un Any Candel que, significativament, el Govern no ha fet oficial. Però si gairebé bé ningú no discuteix la rellevància del personatge, tampoc no està suscitant l’entusiasme que seria d’esperar.

Fa cent anys que Francesc Candel (1925-2007) naixia a Cases Altes, una comarca castellanoparlant del País Valencià. Dos anys després, vivia en una de les barraques de terra empostissat de la falda de Montjuïc. La família acabaria traslladant-se a les Cases Barates de Can Tunis, allà Donde la ciudad cambia su nombre (1957), i després a la Marina, la geografia on el periodista, escriptor i polític va desenvolupar la seva vida i obra. Candel va ser fill de la primera onada migratòria i va ser cronista de la segona. Els altres catalans (Edicions 62) va ser el seu llibre més destacat –un èxit editorial sense precedents el 1964, amb 30.000 exemplars venuts en poques setmanes– i amb els anys ha acabat gairebé mitificat com a símbol de la "Catalunya, un sol poble", que impulsaria el PSUC, i després es convertiria en divisa pujoliana i catalanista, fins avui.

El centenari del naixement de Paco Candel (1925-2025) brinda una oportunitat per reflexionar sobre el seu llegat. Va saber capturar la complexa realitat de la immigració a Catalunya en obres fonamentals com Els altres catalans (1964) i Els altres catalans vint anys després (1985). No només va documentar les vivències dels nouvinguts d'altres regions d'Espanya, ni únicament les dificultats econòmiques i socials que van haver d’afrontar, sinó també el procés d'integració en una societat amb una forta identitat cultural i lingüística. Tot i que les dinàmiques migratòries i els desafiaments d'integració han canviat radicalment des d'aleshores, les controvèrsies continuen sent intenses. 

La independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Hi ha un creuament sociopolític que em permeto simbolitzar en un creuament semàntic: immigradència i indepegració.

El temps ha anat justament rehabilitant l’obra de govern del president Pujol. L’edició Cuyàs de les seves Memòries és també un magnífic tractat de fer país i de fer política, el seu codi binari d’abans que la informàtica comptés en base dos. I en base dos es refereix a l’independentisme: a l’últim volum (Proa, 2012), capítol “El Mont Blanc”, citant Raimon Galí, i a l’epíleg, amb Vicens i Vilar, que en l’esdevenir diacrònic és quan es troba de valent amb el tema, la revifalla d’una idea tant potent com tant de temps minoritària, que comença a esdevenir pragmàtica a partir del president Mas, tot i que potser hagi de passar una nostrada travessia del desert abans que se li reconegui copyright en la regeneració 3.0 de l'independentisme.