Les proves internacionals que prenen el pols a l'educació d'un país (PISA, TIMMS o PIRLS) són tan similars als tests d'intel·ligència que podem sospitar que, en realitat, més que no pas avaluar competències, avaluen intel·ligències. És fàcilment comprovable l'altíssima correlació existent entre els resultats d’aquestes proves i el quocient intel·lectual mitjà de cada país. Totes fan preguntes als alumnes sobre una informació que se'ls ha subministrat prèviament i que demanen l'execució de diferents operacions mentals: comprendre la informació de l'enunciat, retenir-la i comparar-la amb la informació que ja es té a la memòria; dur a terme algun tipus de raonament; trobar similituds i diferències, etc. A més, cal fer tot això a una determinada velocitat. ¿I aquestes operacions no es corresponen, fil per randa, amb els processos cognitius que mesuren els tests clàssics d'intel·ligència?

Tornem a estar en campanya. Amb les eleccions arriba també aquell clima d’incertesa i el sentiment d’entrar en parèntesi a l’hora de programar o de prendre decisions. Docents, direccions, famílies i comunitat educativa es pregunten si es donarà continuïtat als programes endegats. Quins canvis o innovacions ens esperen? Què passarà amb les recomanacions dels experts per revertir els resultats PISA?

A mesura que van apareixent anàlisis més afinades arran dels mals resultats en les proves PISA, més propostes i solucions com la comissió d’experts, em revé nítida la sentència de Stephan Ball. Diu: “L’escola estaria buscant en un lloc equivocat si només cerqués solucions pedagògiques per resoldre unes desigualtats acadèmiques que són d’arrel econòmica, social i cultural”.

Molta crítica al materialisme, al consumisme, al mercat –ni que sigui amb raó–, però llavors, quan es pensa en posar remei als principals problemes col·lectius, no se’ns acudeixen massa més solucions que incrementar la despesa pública i fer créixer els pressupostos de les administracions. Naturalment, sense pensar en la corresponent càrrega impositiva. És a dir, la solució fàcil sempre acaba passant per la seva dimensió econòmica, material, mercantil. Un tipus d’intervenció, d’altra banda, amb resultats limitats, quan no dissimula el problema o, encara pitjor, l’agreuja.

Els informes sorgeixen avui com els bolets i fan referència a qualsevol tema imaginable. Alguns tenen un abast ultralocal mentre que altres aspiren a una dimensió mundial. Uns han estat encarregats per les administracions públiques i els altres per empreses privades. N'hi ha d'elaborats amb rigor i d'altres no tant –o no gens–. N'hi ha sobre l'educació, sobre l'impacte real de la immigració, sobre els cotxes elèctrics, sobre l'estalvi d'aigua, sobre el nombre d'animals domèstics a Europa (en cito alguns dels que he tingut notícia les darreres setmanes, però la llista podria ocupar tot l'article). Hi ha informes sobre gairebé tot, i alguns acaben condicionant decisions polítiques molt rellevants (pensem en PISA). No estem parlant, per tant, d'un tema qualsevol, sinó d'una qüestió potencialment problemàtica. En efecte, l'expansió, sota l'aparença d'informes, de fake news, idees pseudocientífiques, ideologies tronades i altres herbes tòxiques fan inviable a llarg termini la democràcia: els vots de ciutadans desinformats poden portar a situacions imprevisibles. La mera censura d'aquests relats, però, desnaturalitzaria el sistema.

A finals de la dècada del 1970, el Consell de les Universitats del Quebec va decidir encarregar un informe sobre "l'estat del saber". El tema era tan general, per no dir ambigu, que podia semblar inabastable. Increïblement, però, d'aquell projecte en va sortir un dels textos més importants de la segona meitat del segle XX: La condició postmoderna, de Jean-François Lyotard (1924-1998), que fou la persona que entomà un encàrrec en aparença inviable. El text, brevíssim, fou publicat en forma d'assaig el 1979. En aquell moment semblava un despropòsit. Feia referència a coses que encara no havien passat, i que en realitat no es consumarien fins al cap d'una dècada. 44 anys després, costa d'entendre com Lyotard va poder ser tan precís i concret en els seus vaticinis (al primer capítol hi ha afirmacions sobre política internacional que s'han anat complint l'una darrere de l'altra, sense ni una sola errada). Els intel·lectuals francesos de l'època, majoritàriament marxistes, a Lyotard li van dir el nom del porc, entre altres coses perquè van confondre una descripció amb una prescripció. No els faré cap resumet del llibre, sinó que em centraré en una sola frase, una, que al meu entendre explica millor l'ensurt (fingit) de l'informe PISA que les dotzenes d'articles que he llegit els últims dies. Es troba gairebé al començament del llibre i diu així: "L'antic principi que portava a considerar que l'adquisició del saber era indissociable de la formació (Bildung) de l'esperit, i fins i tot de la persona, caurà en desús cada cop més". I tant que caurà en desús: de facto, ha desaparegut de la nostra àlgebra mental.

Les desigualtats socioeconòmiques tenen un efecte directe en els alumnes catalans que treuen males notes. Una de les primeres explicacions del departament d'Educació després de rebre els resultats desastrosos de l'informe PISA va ser que hi havia una sobrerepresentació d'alumnes nouvinguts i que això podia haver influït en la baixada que, en general, indicaven els resultats de les proves. Una justificació que el mateix departament va rectificar al cap d'unes hores. Sigui com sigui, l'anàlisi dels resultats de l'informe PISA que han elaborat Save the Children i Esade desmenteix que l'origen de l'alumnat sigui el principal detonant dels mals resultats: apunta directament a la pobresa. Concretament, un alumne nouvingut treu de mitjana 42,6 punts menys a la prova de matemàtiques (32,5 en l'àmbit estatal) que un estudiant nascut a Catalunya i amb família autòctona. Però aquesta bretxa es redueix a 5,1 punts si es descompta l'efecte de la desigualtat socioeconòmica. És a dir, segons l'anàlisi de les dues entitats, la mala nota s'explica més pel nivell socioeconòmic de l'alumne que per la seva condició de migrant.

Qui no ha mitificat la seva infància? Vaig tenir el privilegi d’anar a escoles actives, primer la Tàber i després molts anys a la Sadako, i de tenir mestres molt entregades. Hi havia il·lusió. Es veia el final del franquisme, el món educatiu estava en ebullició. Amb pocs mitjans feien meravelles. Vaig tenir sort. Moltes escoles d’aquella època –les dites nacionals, les religioses, les acadèmies resultadistes– si per alguna cosa destacaven era per la seva rigidesa i mediocritat. L’EGB? Doncs depèn d’on el fessis. Nosaltres fèiem cinema, teatre, música. També moltes matemàtiques –soc dels que hi tenien un bloqueig– i llengua. Molts deures, també a l’estiu. Anàvem a museus, fèiem ètica i convivències. I jugàvem a voleibol.