Joan Guasp (Consell, 1943) és escriptor, autor teatral i activista cultural. Va començar a estudiar Dret i Filosofia, però aviat va deixar aquests estudis per dedicar-se a la literatura. És conegut principalment per la seva obra teatral, però també ha cultivat la novel·la, l’assaig, la poesia, l’article, els relats breus, la narrativa infantil, la poesia i el gènere aforístic. És conegut també per haver creat un singular Museu de l’Aforisme a Consell, l’únic museu del món dedicat a aquest gènere literari. Entre les seves obres més reflexives destacam: la novel·la El filòsof i el contrabandista (Arola, 2017), l’obra teatral Llull: l’amic de l’Amat (Arola, 2016) i els llibres d’aforismes Humor meu i Déu meu (Lleonard Muntaner, 2006) i Caminar d’assegut (Lleonard Muntaner, 2019). Amb Joan Guasp parlam de l’interès literari per pensar la condició humana, i molt especialment de la funció filosòfica dels aforismes.

La Sala Capitular de l’Ajuntament de Consell va ser l'escenari on es va presentar oficialment la convocatòria del I Premi Literari Vila de Consell Joan Guasp, de teatre. A l’acte, que va tenir lloc dilluns, va assistir-hi el regidor de Cultura, Rafel Llobet; Guillem Rosselló, editor de Balearia Ediciones, i el reconegut escriptor Joan Guasp, conseller de Consell i que dona nom al premi.

Una Mallorca de postguerra i preturística esdevé testimoni d’una amistat estranya entre un contrabandista que volia ser com Joan March i un capellà pensador que transitava els escrits d’Spinoza i departia amb els intel·lectuals de l’època. Miquel Rosselló Quetglas i Miquel Ramis Alonso no són Quixot i Sanxo, però a la seva manera cremen etapes entre fantasmes i molins, mentre recorren en un Citroën o un Seat 600 l’interior d’una illa pobra, puritana (també a la seva manera) i aparentment inculta. El filòsof i el contrabandista és la novel·la que Joan Guasp, eclèctic i lliure, ha volgut fer entre peça i peça de teatre. Un homenatge a dos personatges reals, tal vegada antagònics a la vegada que fascinants.

A la pedra de Santanyí, només la supera la seva literatura. No em refereixo a la literatura singular de la pedra, sinó a la literatura en el seu sentit general. Si la pedra de Santanyí és d’una qualitat artística molt destacada, més ho és encara la Literatura de Santanyí en majúscules. Fa estona que ho sé, malgrat que sigui de manera subjectiva. Però, quina forma humana existeix més equànime que la de valorar subjectivament l’art? Només a títol personal podem considerar si unes coses són millors o pitjors que les altres, ja que és un mateix, i no els altres, el que decideix les pròpies reverències.